Del Mas Boadella del Camí a la Masia de Ca n’Oriac

El barri de Ca n’Oriac i, en general, el districte 3, estan ubicats en una de les zones més boniques i pintoresques de Sabadell. Entrant o sortint de la ciutat per la carretera BV-1248 —la que l’uneix amb Matadepera— veient el Parc Agrari a una banda i el bosc de Can Deu a l’altra, el paisatge que es pot contemplar és d’una bellesa més que notable. Aquesta afirmació no és gratuïta, a la mateixa conclusió ja havia arribat, ara fa 75 anys, l’excursionista i escriptor de Sabadell Joan Montllor i Pujal.

Josep Maria Marcet explica a les seves memòries que el primer establiment sanitari, amb instal·lacions i serveis d’autèntic hospital per a nens de poca edat, creat a Espanya va ser l’Alberg Infantil del Nen Jesús, construït en un dels paratges més bonics dels afores de Sabadell. Amb l’ajuda i el consell del que va ser el sabadellenc excepcional i cronista honorari de la ciutat, Joan Montllor i Pujal, van visitar molts paratges dels voltants de la ciutat buscant el lloc més adequat per a l’obra que es proposava dur a terme; i, finalment, es va trobar una zona idònia a la mateixa sortida de la ciutat, més enllà del populós barri de Ca n’Oriac, al costat de la carretera que uneix Sabadell amb el poble residencial de Matadepera al nord de la ciutat i a la part més alta. El lloc no podia ser més adequat, amb les seves bones condicions i emplaçat molt a prop d’un suburbi que, malauradament i per les seves condicions socials, més contingent de nens necessitats d’assistència mèdica proporcionaria al seu dia a la projectada institució assistencial. Per tant, va ser adquirida en aquella zona una magnífica finca per emplaçar el modèlic Alberg Infantil del Nen Jesús, que es va inaugurar l’any 1956.

Aquesta zona del nord de Sabadell era coneguda antigament amb el nom de Boadella. Aquest nom denominava la zona per on passa la Riereta, sota Ca n’Ustrell, a l’altura de Ca n’Oriac i Can Llong, fins a entrar al terme de la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres. El topònim Boadella ja és esmentat l’any 1044.

Hi ha documentació notarial de la primera meitat del segle XIV que confirma l’existència del Mas Boadella del Camí —la masia dels propietaris del terreny—, que tenia aquest nom perquè la casa estava situada a prop del camí ral de Manresa. La masia i tota la propietat pertanyia als Boadella des del segle XIV segons la confessió, l’agost del 1353, de Berenguer Boadella del Camí, de la parròquia de Sant Julià d’Altura, davant del procurador del monestir de Pedralbes.

Esteve Canyameras i Ramoneda i Josep M. Masagué i Torné expliquen a Els masos de can Llonch i ca n’Oriac. Estudi històric i arquitectònic que, a la segona meitat del segle XV, el Mas Boadella del Camí va quedar sense propietari útil, a causa de l’extinció biològica de la branca primogènita, i el domini útil va passar a una parenta de Polinyà, Margarida Boadella-Rovira i Esglésies. La Margarida es va casar (abans del 1465) amb Antic Oriac, un cabaler de la casa de ca n’Oriac de Sentmenat, en aquell moment una de les més grans i importants del terme, i aquest matrimoni va rebre, probablement per adjudicació d’herència, el Mas Boadella del Camí de Sant Julià d’Altura, en extingir-se la branca principal. A partir d’aquest casament i durant dotze generacions, els Oriac van refermar el seu nom a la propietat i la masia es va anar coneixent com Ca n’Oriac.

Cap al 1845, la propietat tenia una extensió de 210 hectàrees, amb aquesta definició:

“La porción sita en el término de San Julián de Altura, se divide en un campo secano, regadío, viña, bosque y yermo, y está situada en ella la casa de campo Oriach, antiguamente “Boadella”, señalada de número ocho y compuesta de tres cuerpos de planta baja y un piso, con su barrio frente a la misma y patio a sus lados, canales, pocilgas, pajares, bodegas, lagares, prensa y demás dependencias de uso agrícola y un estanque tras la misma de aguas pluviales y la porción correspondiente al termino de San Vicente de Junqueras, se divide en campo secano, regadío, yermo, matorrales y olivos, existiendo en ellas un edificio llamado Molino Oriach señalado de número diez y seis, antes, hoy una fábrica destinada a lavadero de lana”.

L’any 1887, el propietari era Joan Oriac i Barata, que va hipotecar la propietat i nou anys més tard, el 30 de maig del 1896, la va vendre a l’empresari Joan Saus Fainé. El polifacètic nou propietari va fer importants reformes a la casa i va plantar de vinya una gran part de la finca, amb la intenció de dedicar-se a la producció de vins, xampany inclòs. Tot plegat va fracassar. L’any 1910, per rendibilitzar la propietat, va presentar el projecte de portada d’aigües per al subministrament de Sabadell, però va ser rebutjat. La situació financera de Saus es va anar degradant i va haver d’hipotecar la finca. L’any 1924, per eixugar deutes, va vendre dues parts de la finca a un dels seus deutors, Anselm de Rius i Fontanilles (comerciant de Barcelona). L’any 1926, per sentència judicial, el que quedava de ca n’Oriac (en mans de Joan Saus) també va ser atorgat a Anselm de Rius, pels deutes que encara no havia cobrat. El nou propietari també va fracassar en el seu intent de parcel·lar la hisenda. La seva vídua va anar venent-ne parcel·les, moltes de les quals van continuar per a usos agrícoles. Però un camp força gran proper a la masia es va convertir en un camp d’aviació. En aquest camp hi va aterrar la primera avioneta que ho va fer a Sabadell. Va ser el camp d’aviació de ca n’Oriac, el primer de la ciutat, i que va viure el dia de la seva inauguració una autèntica tragèdia. Era la Festa Major del 1931.

Diumenge 2 d’agost a la tarda, es va congregar una gran gentada àvida de presenciar la festa aeronàutica anunciada i que havia de constituir la nota més sortint de les festes. Com si fossin presagis del fatal accident, el divendres ja l’aviador civil senyor Joan Bonamusa va capotar en aterrar, i portava de passatger el delegat de l’Aero Club Sabadell, el senyor Pons, i l’aparell va quedar absolutament destrossat.

Així mateix, diumenge al matí, un dels pilots en penetrar al camp va fregar un alt del terreny i va destrossar l’hèlix del seu aparell.

A la tarda només quedaven un avió i un planador, ja que no es van poder reparar les avaries que es van produir al matí. La festa, per aquest motiu, havia de quedar deslluïda, però els pilots, en el seu afany de complaure la multitud, van fer repetides incursions revelant un domini absolut dels comandaments de l’ocell mecànic; tant els enlairaments com els aterratges van ser presos sempre amb gran exactitud i a l’aire es van fer tota mena de piruetes i exercicis tan atrevits com admirables. Fins que finalment, com a confirmació dels mals presagis que van precedir el festival, es va produir el tràgic accident que va omplir la ciutat tota de dolor.

En un pronunciadíssim exercici de barrina, es va veure inopinadament baixar l’aparell fent tombs fins a terra, on, en xocar, es va produir una forta explosió. L’accident va esdevenir uns dos-cents metres del camp i aviat es va acudir en auxili dels aviadors pels reforços de la creu vermella i públic, i van ser trets dintre el munt informe, amb ferides tan terribles, que la seva salvació apareixia com impossible.

Els tripulants eren Francisco Ximenez Casanovas, pilot aviador civil, de 29 anys, casat, de Barcelona, i Daniel Sauca Félez, de 26 anys, casat, també de Barcelona.

Dos anys després es va inaugurar el camp d’aviació de Can Diviu, al sud de la ciutat.

Anselm de Rius va començar la segregació i venda de peces de tema de la propietat l’any 1930 i fins al 1936. Mort a l’exili a Franca, l’any 1937, ca n’Oriac va passar a la seva vídua, Mercè Nuet i Doctor, la qual a partir de l’any 1942 va tornar a activar la venda i segregació de parcel·les, on començaria la construcció d’innombrables barraques que amb el temps esdevingueren cases.

L’any 1942 es va segregar el molí Oriac. El 1943, una parcel·la que incloïa l’edifici annex a ca n’Oriac fou venuda per la vídua a Pere Ventura Miró. El dia 24 d’abril del 1944, es va inscriure al registre de la propietat la segregació d’una parcel·la de 4,6 ha, que incloïa l’edifici de ca n’Oriac venut a Josep Balle Batista. Isidre Sola i Girbau va adquirir les parcel·les de Pere Ventura i Miró, el maig del 1950, i de Josep Batlle Batista, el gener del 1953.

D’aquelles 210 ha de la propietat de ca n’Oriac dels anys vint, el 1969 ja només en quedaven 77 en mans dels germans Anselm i Mercè de Rius i Nuet.

El procés de venda i urbanització va continuar fins a l’alienació de totes les terres.

La casa i els terrenys annexos van estar en mans primer d’Isidre Sola i Girbau i, posteriorment, del seu fill, Isidre Solà Fernández. El febrer del 1999, per conveni amb l’Ajuntament de Sabadell, la casa de ca n’Oriac va passar a ser de propietat municipal.