Joan Rosas i Vilaseca va ser un
fondista local que va participar amb èxit en diverses proves de resistència disputades a
Sabadell a partir del 1922. Aquell mateix any es va proclamar campió de Sabadell de fons, el 1923 es va proclamar campió comarcal de cros i va revalidar el títol local de fons, i el 1924 va assolir la seva gesta més important amb el subcampionat provincial dels 5.000 m.
Escriuen
Ricard Rof i Pere Melero a
Els inicis de l’atletisme a Sabadell fins la Guerra Civil que en el transcurs del 1922 la secció atlètica del Centre d’Esports va tenir la iniciativa en el desenvolupament de l’atletisme local. Per exemple, el 4 de juny va organitzar la cursa a peu de la Creu Alta amb motiu de la Festa Major d’aquest barri. La sortida va ser donada pel llavors alcalde de Sabadell, Domènec Saló, i va tenir un recorregut d’uns 7 km després de completar dues voltes per l’avinguda 11 de Novembre (actual Onze de Setembre), carrers Castellar, Gambús, Major, Sant Isidre, Ample, Centre d’Esports (el vell, en l’actualitat hi ha un bloc de pisos), Riereta (actual ronda de Ponent), Hostafrancs, Calderón, Camp de la Sang (actual Mercat), Escola Industrial, les Valls, Via Massagué i avinguda 11 de Novembre. Només va tenir 10 participants, però potser n’havien pogut ser més si no hagués estat pel peculiar 3r article (“Hi podran prendre part tots els que visquin en aquesta localitat”). Els tres primers classificats pertanyien al Centre d’Esports: Joan Rosas (1r), Antoni Cardona (2n) i Pere Ferran (3r). Rosas va ser proclamat campió de Sabadell, tal com recull l’article 6è, “assolirà el títol el primer corredor local que acabi primer”, en aquest article 6è sobraria la paraula “local”, ja que només tenien dret a participar-hi els atletes sabadellencs. Paral·lelament al campionat local, estava en joc una Challenge per a entitats, patrocinada per l’Ajuntament, consistia en una classificació amb els tres millors atletes de cada equip. Per guanyar el trofeu, calia guanyar la cursa dos anys consecutius o tres alternats. Tot i que aquesta cursa va néixer com a Cursa a Peu de la Creu Alta, als anys posteriors va ser coneguda com la Challenge de la Creu Alta.
Històrica va ser l’actuació de Joan Rosas, ja que se l’ha de considerar el primer campió de Sabadell de fons de la història.
El 20 de maig del 1923 es va fer la II Challenge Creu Alta, organitzada aquesta vegada pel FC Atlètic, que va agafar el relleu del Centre d’Esports Sabadell. Va ser un dels actes de la Festa Major de la Creu Alta, i com a la primera edició hi van participar 9 corredors —4 de l’Atlètic, 4 del CN Sabadell i 1 independent— que teòricament havien de córrer 7 km. La sortida va ser donada per l’entrenador d’atletisme Joan Baptiste Maniere a les 6 de la tarda. Joan Rosas va tornar a guanyar amb un temps increïble de 20 minuts pelats, 2n Marc Farell (20’40”), 3r Antoni Roig (21’), i 4t Josep Taulé, el primer representant del CN Sabadell.
El 27 d’abril del 1924, Manel Mateu i Joan Rosas van participar brillantment en el Campionat Provincial disputat al camp de la Unió Sportiva Sans. El primer ho va fer com a independent (tot i que fins al març encara defensava els colors de l’Atlètic) i va guanyar els 400 m llisos (56”2) i va quedar 3r als 800 m, mentre que el seu company Joan Rosas, encara representant l’Atlètic, va quedar subcampió als 5.000 m.
Joan Rosas i Vilaseca, nascut l’any 1904, era fill de Josep Rosas i Pla i Teresa Vilaseca i Vilanova, un matrimoni de Súria, que va viure uns anys a Castellbell i el Vilar abans de traslladar-se definitivament a Sabadell. El Joan tenia bones condicions per practicar l’atletisme, esport en què es va dedicar de ple, però el seu ofici va ser serraller. Si ell es va dedicar al ram de ferro i a l’esport, els seus dos germans més grans es van dedicar al tèxtil, al sindicalisme i a la política.
El germà gran, Ramon Rosas Vilaseca, nascut a Súria el 1881, va fer de pagès a Clariana de Cardener i més tard va treballar a la Colònia Burés de Castellbell i el Vilar. Republicà convençut i molt actiu en el moviment popular, després dels fets de l’anomenada Setmana Tràgica va haver de fugir a França amb altres camarades. Va tornar i va viure a Castellbell i el Vilar fins al 1915, quan es va traslladar definitivament a Sabadell. Durant el període de guerra (1936-1939) va ser alcalde de Polinyà, on deixaria un bon record. En finalitzar la guerra, es va exiliar a Perpinyà, on va morir l’any 1943.
Un dia, mentre entrenaven, van ser aturats per la Guàrdia Civil. Algú els havia denunciat dient que “havia vist uns bojos corrent amb caldes curtes”
El segon fill, Josep Rosas i Vilaseca, va néixer a Súria l’any 1891. Va començar a treballar als 8 anys en una fàbrica de teixits de Castellbell i Vilar, i es va traslladar més tard amb la seva família a Sabadell, on va treballar a la fàbrica de Gabriel Alguersuari, i es va incorporar a la Federació Obrera local. Va participar activament en les vagues 1917 i 1919. Va ser director de Vertical, òrgan de la Federació Local de Sindicats de Sabadell i delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil del Congrés Extraordinari de la CNT. Durant la revolució d’octubre del 1934, va formar part del Comitè Revolucionari de Sabadell que va proclamar la república catalana marxant a l’exili a Perpinyà (França) en fracassar. Durant la guerra civil es va incorporar a la UGT i va ser afiliat del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i va ser regidor de l’Ajuntament de Sabadell des del 17 d’octubre del 1936 responsable d’Abastiments i Material de Guerra. Va ser president del Consell General d’Indústria del govern a Sabadell. Finalitzada la guerra civil, es va exiliar a França i després a Santiago de Xile, on va morir el juny del 1968.
En una entrevista del Diari de Sabadell del març del 1980, quan tenia 76 anys, Joan Rosas i Vilaseca explicava com era l’atletisme de fa 50 anys. Deia que havia canviat molt, que era completament diferent, tot i que estava perfectament reglamentat dins les possibilitats d’aquella època, i que eren pocs els que es dedicaven a la pràctica de l’atletisme. A Sabadell hi havia dos clubs: el Centre d’Esports Sabadell i el Futbol Club Atlètic. També el Centre Excursionista del Vallès ja es dedicava a la marxa excursionista, que tenia un gran arrelament, i al Club Natació hi havia un grup d’atletes, encara que sense federar.
Que mitjançant revistes franceses es podien assabentar de fórmules i mètodes per entrenar. Els entrenaments els realitzaven al bosc de Can Feu, un paratge ideal per a la pràctica de l’atletisme. A les sis del matí, segons les èpoques de l’any, tots eren allà. Després a treballar, al taller o bé a la fàbrica. Moltes vegades, després de dinar i abans de tornar a treballar o bé a primeres hores de la nit al camp de la Creu Alta continuaven la preparació.
També recordava que va tenir moltes satisfaccions. En una volta a Barcelona organitzada pel diari
El Liberal juntament amb la Federació Catalana i en què van participar més de tres-cents atletes, va aconseguir classificar-se en segon lloc. Era l’any 1919. També hi van córrer els sabadellencs Joan Tena i Jesús Masip. Durant sis anys es va mantenir en actiu sense faltar cap competició. Va guanyar tres anys la volta a Sabadell. Després, en trobar-se a França, va ingressar al Vienne, un club de les proximitats de Lió que tenia a més de l’atletisme seccions de rugbi i futbol. Els tractaven molt bé i els facilitaven hores per poder entrenar sense perdre la feina. Va aconseguir classificar-se entre els deu primers atletes d’aquella regió. Va intervenir en curses de cros i pista, que era la seva prova favorita la de fons i mig fons. Confessava que va marxar a França per deslliurar-se d’anar a la guerra del Marroc. Quan va acabar, va tornar a casa i llavors va haver de complir el servei militar. En aquell temps, el que tenia diners podia escapar-se d’anar a l’Àfrica.
A França va aconseguir força premis. Els 5.000 metres els va arribar a cobrir en 16 minuts.
Recordava aquelles primeres i rudimentàries instal·lacions. Les pistes les construïen els mateixos atletes, al camp de l’Atlètic i mitjançant aportacions populars. Molts no gosaven córrer perquè eren mal vistos. Recordava, també, que un dia per la rodalia de Sant Quirze, mentre estaven entrenant, van ser aturats per una parella de la Guàrdia Civil. El motiu era que una dona els havia denunciat dient que “havia vist uns bojos corrent amb calces curtes”. Deia, també, que mai van defallir. La principal decepció va ser no poder assistir a uns Campionats d’Espanya després de quedar molt a prop de la classificació a les eliminatòries. Encara conservava els trofeus i les medalles, que li recordaven les múltiples satisfaccions que li va donar l’atletisme.
Finalitzava l’entrevista recordant que un dia van acudir a Igualada per participar en una cursa amb motiu de la Festa Major. Havien de travessar, dins del circuit assenyalat, uns camps al costat de la riera i un pagès, per evitar el pas dels atletes, es va dedicar a cremar herbes i canyes amb una gran fumera. Tot i l’intent per seguir la prova malgrat el fum, va haver de suspendre’s per falta de visibilitat.
Fotos: II Cursa Sabadell-Togores-Sabadell. Joan Rosas guanyador. 1928. I Marxa Excursionista. Joan Rosas segon classificat. 1922. Matx Catalunya-Guipúzcoa. Pere Ferran, Marc Farell i Joan Rosas (25). 1922 Tercer Campionat de Catalunya. Joan Rosas (3). 1922 / Arxiu JAs / AHS / Col·lecció Montse Farell
