Segons assenyalen fonts del sector, el fons sobirà de Singapur, conegut com a GIC, fa una gran aposta per l’última milla a Barcelona. A través de Melcombe Partners, la plataforma especialitzada en última milla, ha tancat l’adquisició d’un terreny logístic propietat de Cobega a Sant Quirze del Vallès. Els plans de Melcombe passen per desenvolupar a les antigues instal·lacions de Cobega (Coca-Cola), al polígon industrial de Can Casablancas, un parc logístic d’última milla amb una inversió superior als quaranta milions d’euros.
Heus aquí que la globalització ens permet escriure sobre la finca de Can Casablancas, del que havia estat: un extensió agrícola, i del que és: un polígon industrial. Situada a Sant Quirze del Vallès, la finca, amb la seva masia i la seva font, era propietat de la sabadellenca família Comadran. Can Casablancas dona nom a la nissaga sabadellenca que, iniciada per Ferran Casablancas, ha passejat el nom per tot el món. El seu pare hi havia nascut. Parlar de Can Casablancas també ens permetrà fer-ho de famílies sabadellenques.
[caption id="attachment_328076" align="aligncenter" width="1000"]
Can Casablancas, Sant Quirze. 1971 / Josep Escolà. GIHSQV[/caption]
Eren diverses les famílies burgeses sabadellenques que tenien o havien adquirit propietats a Sant Quirze. Els Gorina van comprar la masia de Can Barra i el 1888 van construir al seu costat la torre que els acollia quan hi anaven per les vacances. Els Duran ja eren propietaris del Mas Duran i els Comadran van comprar Can Casablancas el setembre de 1847. Aquestes tres masies eren les més properes a Sabadell. La de Can Casablancas era la de més extensió.
A finals de segle XVII el casament entre Caterina Casablancas i Francesc Canyameras va unir els patrimonis de Can Casablancas de Sant Quirze i de Can Canyameras de Sentmenat. A més, amb una gestió eficaç va augmentar el patrimoni amb diverses finques, una de les quals era el Mas Puigxoriguer, situat a Sentmenat i conegut, també, com la Cardona, la Rovira, cal Patiràs, cal Senyor i cal Comadran. El desembre de 1730 el fill del Francesc i la Caterina, Bartomeu Canyameras Casablancas, es va casar amb Anna Maria Quintana Bataller de Cardedeu. El dot de la núvia foren 1.120 lliures, dues caixes de roba i vestits. Llavors, la Caterina, ja vídua, va fer el seu fill hereu de tots els masos i terres a ell units i tots els mobles, robes, joies. El nom de la masia seguia sent Can Casablancas, però els propietaris eren la família Canyameras.
Més d’un segle després, amb escriptura signada davant del notari de Sabadell Francesc Viladot, en data 14 de setembre de 1847, Antoni Canyameras i Vinyals va vendre a Joan Comadran i Canyameras de Sabadell la: “Casa y Heredad con sus edificios anexos a la misma casa llamada Casablancas, situada en el pueblo de San Quirico de Tarrasa. Se compone la heredad de dos cuarteras y seis cuartanes de tierra de regadío de segunda calidad; de treinta y dos cuarteras de conreo de secano de segunda; de seis cuarteras de tierra campa de primera calidad; de dos cuarteras de conreo de secano de tercera; treinta y dos cuarteras de bosque y noventa y siete cuarteras siete cuartanes de viña”.
A final de segle XIX el propietari de la finca era el senyor Feliu Comadran i Perich que va cedir, l’any 1895, el terreny per la construcció del nou cementiri del poble. Anys després, el 1925, arribà a un acord amb l’Ajuntament perquè aquest pogués utilitzar les aigües de la seva finca. Acord que va permetre la portada d’aigua corrent a Sant Quirze. Els papers es van signar amb el nom de Mas Comadran.
A inicis del setanta, el seu fill, Josep Comadran Cisa, va gestionar la transformació de la finca de Can Casablancas en el polígon industrial del mateix nom. Va cedir els espais per fer el nou cementiri, l’altre quedava obsolet i mal ubicat. A canvi d’acords amb l’Ajuntament, també va cedir el terreny per la zona esportiva: camp de futbol, piscina, pavelló, etc. Els primers d’aquests equipaments es van inaugurar l’any 1976. Josep Comadran era el propietari de Fabril Comadran, S.A. de Sabadell, també va muntar una fàbrica a Moià que donava feina a 200 persones, va ser, a més, president del Gremi de Fabricants. Durant el seu mandat es va iniciar la construcció, l’any 1957, del nou edifici de Condicionament i Docks de Sabadell. Casat amb la sabadellenca Anita Buxó Rovira, varen ser pares de tres filles: Maria Ana, Pilar i Carola. La gran, Maria Ana, es va casar amb Josep Corominas Vila, un dels fills de Cal Corominas. Però heus aquí que aquest matrimoni -i la família sencera- patirien una terrible fatalitat. El Diari de Sabadell del 4 d’agost de 1960 explicava que: “Dissabte passat als voltants de Platja d’Aro, a la Costa Brava, quan el conegut industrial sabadellenc Josep Corominas Vila, de 32 anys, circulava amb motocicleta pels voltants del paratge, va ser violentament envestit per un cotxe que, pel que sembla, circulava en condicions anormals. A conseqüència de la violentíssima topada, Josep Corominas va resultar mort a l’acte. La notícia, en ser coneguda a la nostra ciutat, va causar la natural consternació a tots els sectors ciutadans, on el senyor Corominas gaudia de tantíssimes amistats, sent innombrables els testimonis de pesar que els seus familiars han vingut rebent”.
Una autèntica desgràcia. S’havia segat la vida d’un home molt jove, preparat, amb futur i pare de família -deixava esposa i dos fills-. El Josep Corominas no veuria el seu germà Joan com a president del Banc de Sabadell, ni el seu germà Enric, president del Cercle d’Economia, ni la seva neboda Mari Paz, com la primera finalista olímpica de la natació espanyola.
Però el món seguia girant i la vídua, jove i amb dos fills, Josep i Ana, va haver de refer la seva vida. Al cap de cinc anys la Maria Ana va contraure matrimoni amb el barceloní Josep Daurella Franco. D’aquest matrimoni en van néixer dues filles: Sol i Eva. Potser no ho sabien, però començaven a posar el fonament d’una de les primeres fortunes catalanes.
El barceloní Santiago Daurella Rull, pare del Josep, era un home polifacètic i emprenedor: llicenciat en dret, importador de bacallà i creador de la marca Sandaru de refrescos. Explica la seva biografia que es va convertir en el primer concessionari de The Coca-Cola Company a Espanya, quan el 1951 aquest grup nord-americà va rellançar la seva activitat. Va constituir l’empresa Cobega, de la qual eren copropietaris la seva dona i els seus fills. Els seus dos fills, Francesc i Josep, que ja treballaven amb ell en el negoci de pesca salada, es van incorporar a la gestió. Mentre Coca-Cola proporcionava la barreja bàsica per elaborar el producte i es responsabilitzava del màrqueting, Cobega s’encarregava d’elaborar el refresc, embotellar-lo i comercialitzar-lo a Catalunya. En el primer any de funcionament —1953—, la nova fàbrica va vendre 0,8 milions de litres. Daurella va anar ampliant el nombre de plantes embotelladores. El 1963 va vendre 26,9 milions de litres i el 1973, un any abans de la mort del fundador, 120 milions. El 1965 tenia 1.325 empleats.
Segons Juan Manuel Sainz de Vicuña, primer director general de The Coca-Cola Company a Espanya i després president, Daurella va mostrar persistència davant de les dificultats i visió de futur. Va tenir una gran fe per aplicar els alts estàndards de qualitat que exigia l’empresa nord-americana.
De Sant Quirze a Montornès-Martorelles
Amb el temps, Santiago Daurella va anar adquirint participacions en altres embotelladores regionals espanyoles: Norbega (País Basc, Navarra, Cantàbria), Arbega (Aragó i Rioja), Industrial Catalana (Balears) i, més endavant, a les Canàries, Castella i la Costa Blava de França. Va ser el primer embotellador a Guinea Equatorial. La firma Cobega es va ubicar, primer al carrer Almogàvers i, a partir del 1965 al carrer Guipúzcoa, també de Barcelona. I, més endavant, a inicis del setanta, s’inauguraria la planta a Sant Quirze, a Can Casablancas, en el terreny propietat de la família de l’esposa del Josep Daurella Franco.
L’any 1970 es van començar a tallar els arbres del bosc de Can Casablancas per convertir-lo en polígon industrial. L’any 1974 ja estava en ple rendiment la nova planta embotelladora de Cobega instal·lada en aquell indret. Va ser la primera empresa important que es va establir al polígon. Trenta anys, més o menys, va durar el binomi Coca-Cola i Sant Quirze. Hi havia documents interns que qualificaven la Coca-Cola embotellada a Sant Quirze de qualitat superior a les altres, ho atribuïen a la qualitat de l’aigua de la font de Can Casablancas. Però el cabal va durar el que va durar. El 2006 es va inaugurar la gran, i moderna, planta embotelladora de Coca-Cola i altres productes que Cobega va instal·lar a la zona de Can Fenosa a Montornès-Martorelles. La de Sant Quirze ja no estava operativa. La “Chispa de la vida” havia fugit del Vallès Occidental per anar a l’Oriental.
Actualment, Sol Daurella Comadran, filla de Josep Daurella i Maria Ana Comadran i, per tant, filla i neta de sabadellencs, per part de mare, és la presidenta de Coca-Cola Europacific Partners, ha ocupat el lloc de presidenta executiva de Coca-Cola Iberian Partners i és, també, CEO i presidenta de Cobega.
