Impossible!... és una Vimar

Aparentment, és tan sols una imatge amb dos lladres intentant obrir, sense èxit, una caixa forta. En tractar-se d’una Vimar, l’exclamació no pot ser cap altra que “Impossible!... és una Vimar”. Però en realitat era un potent reclam publicitari que ens permet actualment parlar de l’època d’or del cinema a Sabadell i, també, de la pujança de la indústria del metall local. Vimar, acrònim de Vicenç Margarit, fou una empresa que durant anys va liderar el mercat de la maquinària per a pastisseries i també havia fabricat caixes fortes, d’aquí ve l’anunci publicitari. Els anys seixanta i setanta, als cinemes de Sabadell, a la mitja part, durant l’espai publicitari, l’estudi sabadellenc Brunet Publicitat va popularitzar les seves diapositives. Unes fotos, el màxim de descriptives, dels productes anunciats, que quedaven exposades a la pantalla durant uns segons, alhora que sonava, a tota pastilla, Bésame Mucho o Brasil, de Ray Coniff. Una de les que apareixia a la pantalla era la vinyeta de Josep Coll, dibuixant del TBO, amb els dos lladres intentant fer la seva feina. En època d’esplendor, Sabadell va arribar a disposar de vint-i-quatre cinemes i, per tant, aquell tipus de publicitat tenia molt d’impacte. El treball del barceloní Josep Coll es caracteritzava per un senzill traç, un elegant estil gràfic i una gran capacitat de síntesi. La seva col·laboració amb el TBO es va mantenir durant gairebé vint anys, però va haver de decidir tornar al seu ofici de paleta perquè es guanyava més bé la vida. Aleshores els ninotaires no cobraven gaire. Posteriorment, va tornar al món de la historieta col·laborant en dues revistes. Per a l’empresa Vimar va realitzar una molt bona i gran labor en temes i dibuixos de publicitat dels seus productes i màquines. L’any 1984, a l’edat de 60 anys, a causa d’una greu depressió, Josep Coll es va llevar la vida. Recentment, ha estat objecte d’un homenatge per recordar el centenari del seu naixement. Aquesta antiga diapositiva dels lladregots va ser llargament cercada per aquest relator, sense èxit. A Brunet Publicitat n’hi ha un munt, però aquesta no va aparèixer. Recentment, una trucada telefònica del senyor Víctor Colomer, periodista sabadellenc, referent de les entrevistes —en va fer més de 7.000 en el seu Cara a Cara, durant la seva llarga i brillant etapa al Diari de Sabadell— ens comunicava que la foto havia aparegut a la Maleta Històrica de Vimar i que el senyor Oriol Monlleó, integrant de la cinquena generació de Vimar, ens la cedia per il·lustrar aquest article. [caption id="attachment_327550" align="alignnone" width="700"] Diapositiva. Dibuix
de Josep Coll
/ Família Monlleó[/caption] Durant dècades, tres empreses del metall de Sabadell —Vimar, Tallers Balart i Pere Prat— van liderar el mercat espanyol de maquinària per a fleques i pastisseries. No és gens difícil en els reportatges televisius de tarda, aquells en què un reporter o reportera visita algun obrador de pa o de pastisseria, veure-hi forns Balart, batedores Vimar a pasteres Prat. A part de ser sabadellenques, entre les tres empreses també hi va haver un altre lligam, Vimar i Balart per ser les primeres que van començar i van obrir mercat i Pere Prat per haver estat l’encarregat de Vimar abans d’establir-se per compte seu l’any 1943. Tot va començar quan Vicenç Margarit, que era un dels socis de la companyia Baciana, Sanahuja i Margarit, es va establir pel seu compte l’any 1900 i el 1919 va fundar l’empresa Vimar. Va començar al seu domicili del carrer de Mendizábal (més tard, Zumalacárregui i actual carrer de l’Espirall). Amb l’aparició de l’electricitat, a final del segle XIX, i la necessitat de motoritzar les màquines tèxtils manuals, van proliferar, a Sabadell, els tallers dedicats a fabricar, reparar o rebobinar motors elèctrics. Si bé en un principi aquests motors anaven només destinats a la indústria tèxtil, tot seguit van servir per motoritzar un altre tipus de maquinària. Així, Joan Balart Armengol va motoritzar les màquines de pastar pa i va patentar la pastera La Económica. Joan Balart va fundar la seva empresa l’any 1906. Per la seva banda, Vicenç Margarit va motoritzar les màquines per a obradors de pastisseria i confiteria. La seva batedora Vimar aviat va agafar embranzida, fins a arribar a ser la més popular del mercat. L’empresa sabadellenca Vimar, fabricant de màquines per a pastisseria, liderava el mercat espanyol. Era una de les dues primeres marques del país. També exportava. Joan Margarit va agafar el relleu del seu pare, va ampliar les instal·lacions de Vimar i li va donar més ressò comercial. La segona generació justificava la seva raó de ser incrementant el negoci. La tercera generació va venir de la mà de la filla del Joan. Maria Margarit Vidal es va casar amb Ramon Montlleó Roman i van protagonitzar l’auge de l’empresa familiar. Ramon Montlleó venia de la metal·lúrgia tèxtil, el seu pare fabricava telers. Un dels seus millors clients era Vda. de J. Tolrà, de Castellar del Vallès. A la fàbrica, que a la localitat veïna anomenaven el Sot de Can Barba, hi havia centenars de telers fabricats pels tallers Montlleó de Sabadell. Ramon Montlleó, després de casar-se, va preferir formar part de l’empresa del sogre. Va deixar els telers per les batedores. El món de les pastisseries el va atreure més. Va fer una gran labor durant l’època de màxima esplendor de Vimar. Va traslladar l’empresa amb locals molt més grans a la cantonada dels carrers Doctor Almera i Pare Rodamilans (ocupat actualment per Jaume Viladoms, Centre d’Estudis Professionals). Treballaven a gran ritme i gràcies a la bona construcció de les màquines, el bon tracte als clients i l’honestedat professional, van aconseguir erigir-se en un dels dos més importants d’Espanya del ram. Va comptar amb la col·laboració del seu fill, Ramon Monlleó Margarit, i van començar a exportar a l’estranger, cosa que els va costar moltes suors i van col·locar màquines a 35 països, i l’any 1975 van guanyar el trofeu al Mèrit a l’exportació. [caption id="attachment_327549" align="alignnone" width="512"] Retrat de Ramon Monlleó
Roman / Fons Simó Bach. AHS[/caption] Ramon Montlleó Roman, que va encarregar al dibuixant Josep Coll la vinyeta per fer publicitat de la caixa forta, era un home afable i polifacètic. A la seva condició d’home d’empresa, sobretot per la labor comercial, basada en una encomiable simpatia i bon humor, s’hi afegien les actituds de servei i les aptituds artístiques. Pel que fa a la labor de servei, va ser regidor i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Sabadell. De regidor d’obres li va tocar la part trista de la ciutat: el barraquisme. Va començar la seva tasca de formigueta a l’Ajuntament fins a aconseguir que es creés VIMUSA, un dels millors encerts de Sabadell, d’aquesta manera es podien lliurar pisos socials i de mica en mica enderrocar les barraques a tots llums inhabitables, això durant els seus quatre anys de regidor, i també va aconseguir que el carrer de la Rosa fos transformat en via de vianants. En fer canvi de regidors, va ser ascendit a tinent d’alcalde d’acció social, i es va afegir a les seves obligacions del càrrec el barraquisme, en què va continuar enderrocant gran quantitat d’estades o barraques, i entregant el corresponent pis. També va ser membre del Centre Metal·lúrgic i de la Unió d’Empresaris. Va col·laborar amb la Creu Roja i va ser un dels fundadors de la Joventut de la Faràndula, on va fer d’actor i d’autor de diverses obres. Durant vint anys, va col·laborar amb la cavalcada de Reis fent de rei d’Orient, era el blanc. Als quaranta anys, va deixar el teatre actiu i va començar a escriure teatre per a nens, i va ser autor de sis obres presentades en concurs premiades i representades al Teatre de la Faràndula. També escrivia poesia, en va deixar bastants d’escrites. A més, va escriure dos llibres en clau d’humor: El riure fa riure i Humor con humor se paga. Amb el seu amic Rafel Guillem Solà, van crear l’Hostal del Cim a Sant Feliu del Racó, per a celebracions de bodes i banquets en un entorn agradable. El senyor Ramon Montlleó Roman, que va morir el febrer del 2005, a l’edat de 82 anys, forma part d’aquell grup de sabadellencs que, sense haver sortit a la primera pàgina dels diaris, mereixen un reconeixement per la seva aportació al desenvolupament industrial, social i cultural de la nostra ciutat. La quarta generació de Vimar, personalitzada per Ramon Montlleó Margarit, va patir els pitjors viaranys de l’empresa. Va haver de torejar greus temps. La crisi que va desembocar els anys noranta, i que va rematar la globalització, va ser fatal per a la indústria del metall de Sabadell. Desenes d’empreses van plegar i milers de treballadors van anar al carrer. Vimar va haver de reduir-se a la mínima expressió. L’afició al tir va fer que Ramon Montlleó Margarit fos, durant uns anys, president del Club de Tir Sabadell. Actualment, Vimar, que opera amb el nom de Vimar 1900, SL, va treballant amb el mateix entusiasme, encara que amb un volum inferior al d’èpoques passades. Oriol Montlleó Fernández és el representant de la cinquena generació. Vimar és i ha estat un gran valor del patrimoni industrial de Sabadell.