Sabadell, la Llagosta (Vallès Oriental) i Sant Jaume de Llierca (la Garrotxa) són tres poblacions completament diferents, però tenen en comú que en el seu
nomenclàtor hi ha un carrer amb el nom de
Brutau. Un carrer dedicat a membres de la
família Brutau. El de
Sabadell està dedicat al senyor
Bonaventura Brutau i Estop, l’iniciador de la nissaga; el de
Sant Jaume de Llierca està dedicat a
Àngela Brutau, filla seva, i a la Llagosta, a
Bonaventura Brutau i Viloca, net del primer.
El sabadellenc
Bonaventura Brutau i Estop va crear l’any 1855 la
societat Bonaventura Brutau i Compañía, que va esdevenir una de les quatre importants cotoneres de
Sabadell. L’any 1856 va edificar el vapor d’en Palà, del qual només queda la xemeneia i que està situada dins del pati de l’escola Joanot Alisanda.
Els seus fills,
Jaume i Bonaventura Brutau Manent, i el gendre, Bartomeu Terrades (casat amb Àngela Brutau Manent), van continuar amb el nom de Sucesores de Buenaventura Brutau.
La fàbrica de Sabadell tenia 8.660 fusos i 158 telers de cotó el 1908.
Aprofitant l’energia hidràulica, van instal·lar una filatura de cotó a Sant Jaume de Llierca (la Garrotxa), de la qual es va fer càrrec el matrimoni Terrades-Brutau, era l’any 1889. El 1901 Bartomeu Terradas va morir, i la direcció de la fàbrica va passar a Jaume Brutau, germà de l’Àngela i enginyer industrial. Jaume Brutau va ampliar i modernitzar la fàbrica i va establir una reglamentació del treball moderna amb torns i horaris establerts. El 1936, la fàbrica Brutau de Sant Jaume de Llierca estava dedicada a la producció de fil de qualitat i donava feina a prop de 200 treballadors. Durant el conflicte la van adequar per produir munició. Després, van seguir fins al 1978, quan els efectes de la crisi van provocar el tancament acordat de la fàbrica que havia proporcionat els recursos per a la creació del poble en el seu aspecte actual. Els Brutau van dissenyar la urbanització, van dotar el poble d’aigua, electricitat, i van fer una escola i altres equipaments.
Els anys quaranta a Can Brutau treballaven 120 persones i la producció setmanal era de 5.000 quilograms de fil de cotó de primera qualitat
El 1910 van constituir a Barcelona la societat
Electra-Brutau SA, que explotava la central de Sant Martí de Villalonga per proveir d’electricitat la fàbrica de Sant Jaume de Llierca i diverses poblacions.
Quan el 1911 es va constituir La Electricidad, SA (LESA), el primer Consell d’Administració el presidia Jaume Brutau Manent, el director gerent era Emili Frêne i el vicepresident era Joan Brujas i Pellicer. En tota l’etapa LESA (1911-1962), el principal accionista fou la família Brutau i membres de la família van exercir sempre el càrrec de presidència del Consell d’Administració o de direcció i gerència, també, a vegades, ambdós càrrecs.
L’empresa cotonera, transformada en Sucesores de B. Brutau SA, havia creat una altra planta a Montcada, de la qual no s’han trobat dades exactes de quan es va obrir. Consta a l’
Arxiu Municipal de Montcada una sol·licitud del dia 22 d’abril del 1925, presentada per
Buenaventura Brutau Manent, veí de
Sabadell, per construir una edificació per fer un pou per treure aigua, en un terreny situat entre la carretera de Granollers i la masia de Can Tuxans, que pertanyia a la propietat del Mas Milans. A la fotografia, dels anys quaranta, es pot observar la fàbrica, que té molta similitud amb les fotografies que hi ha de la cotonera de
Cal Jepó Nou de Sabadell. Per la inclinació de l’edificació, mirant cap al nord, però amb uns graus de derivació, la teulada amb dents de serra, amb sis crestes i la posició de la xemeneia es podria endevinar que eren idea de l’enginyer sabadellenc Francesc Izard i Bas, però no hi ha dades que ho puguin certificar.
La fàbrica i el seu terreny quedaven limitats per la carretera N-152, també coneguda com a carretera de Vic, carretera de Ribas o carretera de Granollers, a l’esquerra; la masia de Can Tuxans a la dreta i la torre Mas Milans per sobre. La línia inclinada del damunt correspon a la Riera Seca, límit que separava els municipis de Montcada, a baix, i la Llagosta, al damunt. Aquest municipi s’havia segregat de Sant Fost de Campsentelles.
Durant el període de guerra a
Can Brutau hi treballaven 40 persones. El comptable de
Sucesores de B. Brutau, SA, era el sabadellenc Salvador Sabater i Oliver, que també pertanyia a l’Associació de la Premsa de Sabadell i escrivia a la Revista de Sabadell. Per afinitat amb el senyor Brutau, amb qui tenia una relació molt estreta, es va afiliar a la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), per aquesta condició va ser assassinat per un escamot el dia 6 de setembre del 1936, al camí de Can Feu. Al cap de quaranta-tres anys, un net seu, Antoni Farrés i Sabater, va guanyar les eleccions municipals del 1979 i va exercir d’alcalde de Sabadell entre 1979 i 1999.
[caption id="attachment_325985" align="aligncenter" width="700"]
Fàbrica Can Brutau de
Montcada, tocant a la
Llagosta. Anys 40 / Arxiu Municipal de Montcada.[/caption]
L’any 1940, quan la Llagosta comptava amb uns 500 habitants, a
Can Brutau hi treballaven 120 persones, d’aquí que per proximitat hi hagués molta dependència del poble amb l’empresa. La producció de la fàbrica aleshores era de 5.000 quilograms de fil de cotó a la setmana.
La manca d’informació als arxius s’ha vist compensada gràcies als veïns de la Llagosta els senyors Joan Pi Sallent i Joan Pujadas, que són memòria viva de la vila i tenen gran interès en els canvis que ha sofert els darrers anys en tots sentits.
El senyor Joan Pujadas havia treballat a la fàbrica de Montcada i recorda l’extrema pulcritud del senyor
Brutau i la seva insistència amb la netedat i l’ordre, però a més, com que era el net del jardiner i de la minyona del Mas Milans –Josep Pujadas i Magdalena Vitó–, recorda els vincles de la família Cirera Cuyás, propietaris del Mas Milans, amb la família
Brutau Viloca, propietària de la fàbrica de Can Brutau, pel matrimoni de llurs fills,
Agnès Cirera Cuyás amb Bartolomé Brutau i Viloca.
La societat Sucesores de B. Brutau, SA disposava de quatre centres de producció i l’any 1942, l’arbitri sobre producte net que es va signar el trienni 1940-1942 a la Dirección General de Rentas Públicas va ser Barcelona, 30,272%; Sant Jaume de Llierca, 9,203%; Montcada, 35,393% i
Sabadell 25,132%. Aquesta mateixa dada de l’any 1937 a Montcada significava el 23,16%. Més tard tota la producció de
Sabadell es va anar traslladant a Montcada.
Els anys quaranta els dos membres de la família Brutau més implicats en la marxa de les seves empreses, tant a la
LESA de
Sabadell com a
Sucesores de B. Brutau, SA, eren els germans
Bonaventura i Bartolomé Brutau i Viloca, fills de
Bonaventura Brutau i Manent i de Teresa Viloca Puig.
Pel que fa a
Bonaventura Brutau i Viloca, a més, l’any 1936 va ser nomenat conseller del
Banc de Sabadell, càrrec que va exercir durant més de 40 anys. També va ser president de l’esmentat banc des de l’any 1967 fins al 1975. Cal remarcar també que fou vicepresident de la Cambra del Comerç i de la Indústria i vicepresident de la
Cambra Oficial de la Propietat Urbana de Sabadell. En el llarg camí de la seva activa vida, va ser membre de diferents Consells d’Administració. Mentrestant, Bartolomé Brutau i Viloca va estudiar enginyeria industrial a l’escola de Barcelona, i va obtenir el títol l’any 1926. Va exercir de director gerent de La Electricidad, SA i va desenvolupar un paper primordial en la construcció del taller nou junt amb Francesc Izard i Bas. Aquella obra es pot admirar contemplant l’espectacularitat de la Fira de Sabadell.
A inicis dels seixanta, cap al 1962, quan la Lesa es va convertir en Oerlikon Elèctrica, SA, els
germans Brutau se’n van desvincular. Abans ja havien tancat la fàbrica de Montcada, però al cap d’uns anys, aquell edifici, que havia acollit una fàbrica tèxtil, va tenir una segona vida.
El ciclista Miquel Poblet i Orriols, nascut al
Mas Rampinyo de Montcada, a prop de Can Brutau, havia triomfat a Itàlia, corria per l’equip IGNIS, i el propietari de la marca, el commendatore Giovanni Borghi, li estava extraordinàriament agraït. Quan el Poblet li va demanar poder introduir la marca Ignis a Espanya, l’home es va entusiasmar, però li va posar com a condició que el volia a ell al capdavant del projecte. El Delegado Nacional de Deportes, el senyor José Antonio Elola Olaso, la persona del règim que Poblet coneixia, els va dir que havien d’anar a veure Franco, ell ho decidia tot. El primer que els va dir el
jefe del estado era que la fàbrica l’havien de muntar fora de Catalunya, a qualsevol lloc d’Espanya. El
commendatore es va quadrar: o Barcelona o no hi havia fàbrica. Franco ho va acceptar, però havia de ser una empresa mixta, meitat espanyola i meitat italiana. Van haver de buscar un soci i el van trobar, una fàbrica de neveres de gel de Badalona que el propietari es deia Balcells i que li va encantar la idea. Primer van muntar l’empresa a Badalona, després a Barcelona i finalment a Montcada, el poble de Miquel Poblet i a prop de casa seva. A la nau que hi havia hagut Can Brutau. El dia 12 de novembre del 1966 es va inaugurar solemnement la factoria d’electrodomèstics IGNIS IBERICA, SA, una empresa que donava feina a dues-centes cinquanta persones.
