Es coneix amb aquests noms la casa situada a la plaça del Gas cantonada amb carrer de Joan Maragall i que va ser el domicili, en èpoques diferents, de dues conegudes famílies del tèxtil de Sabadell: els Marcet i els Grau.
Explica a les seves memòries Josep M. Marcet i Coll, alcalde de Sabadell entre 1942 i 1960, que el record més llunyà que conservava dels seus primers anys era l’ambient turbulent d’aquella nefasta Setmana Tràgica del 1909. Des del balcó de casa seva, que donava a la plaça d’Espartero, va presenciar al costat del seu pare la furiosa actitud dels manifestants revoltats. Aquella casa l’havia comprat el seu avi, Josep Marcet i Font, el març del 1901, uns dies abans del naixement del net.
El nom de la plaça era Duque de la Victòria, però es coneixia popularment com la placeta Espartero. Durant el franquisme va tenir el nom de plaza de los Mártires i des del maig del 1979 és la plaça del Gas.
La casa està tècnicament definida com un casal de planta baixa i dos pisos, amb façana principal al carrer de Joan Maragall, tot i que originàriament l’accés es produïa des de la plaça del Gas. Destaca la composició de la façana seguint el model característic dels casals del segle XIX. Són intervencions posteriors: el cos longitudinal situat al jardí, de planta baixa i pis i estil modernista i la tanca que encercla el conjunt. També destaca l’austeritat ornamental dels murs que li confereixen un aspecte sobri i que recorda l’estètica de les composicions dels mestres d’obra. L’ornamentació de la façana és senzilla i es duu a terme a partir de l’estuc que decora portes i finestres mitjançant un marc que recorre el brancal i la llinda. Una petita cornisa marca la separació dels pisos. El ràfec, de considerable volada, està subjectat per petites mènsules i a sobre hi ha una balustrada que segueix el perímetre de la façana.
Hi ha constància que ja existia com a edificació l’any 1837. En una escriptura de data 3 de març de 1837 es pot llegir: “Venda en pública subhasta atorgada per Antònia Sanmiquel i Busquets, vídua de Damià Sanmiquel, fabricant d’indianes, veïna de Sabadell, a favor de Francesc d’Assis Cirera i Sans, fabricant de panyos, de la mateixa vila, d’una casa i pallissa dintre de la present acta expressada”. Dins de l’acta s’especifica que es tractava d’una casa de cinc cossos que llindava a orient amb el carrer de Santa Gertrudis (més tard Portalito i actual Joan Maragall), al sud amb la plaça del Duque de la Victòria i a ponent amb el carrer de Sant Feliu. Vol dir que aleshores la finca ocupava tota la part nord de la plaça.
Una quarantena d’anys després la finca va tornar a ser venuda. El dia 7 de juny del 1878, Francesc Cirera la va vendre a Antoni Gorina i Morató. Aquesta família va fer la segregació en dues finques i diverses millores. El dia 16 de març del 1901, Josep Marcet Font va comprar la casa a Francesc Gorina Figueras. Concretament, la de la banda dreta, la que limitava amb el carrer de Joan Maragall.
Josep Marcet Font, nascut a Olesa de Montserrat, va instal·lar a Sabadell una empresa de llanes regenerades el 1893 al vapor que posseïa des del 1884, continuada després per Hijos de José Marcet. El 1913 es va transformar en S.A. Marcet, dirigida per Plàcid Marcet Datzira. Entre el 1913 i el 1935, la societat va participar en altres empreses tèxtils. Entre el 1928 i el 1936, va començar a fabricar modestament mantes i filats de carda. A la dècada del 1940, sota l’impuls de Josep Maria Marcet i Coll, es va convertir en una gran empresa de cicle integral, amb la producció concentrada a una fàbrica de nova planta.
El 7 de desembre del 1903, Josep Marcet Font va demanar permís per construir un pavelló mirador amb façana a la plaça del Duque de la Victòria i un cos de baixos adossats a la casa units per mitjà d’una galeria coberta de conformitat amb els plànols i el projecte elaborat per l’arquitecte Juli Batllevell i que adjuntava a la petició. El 29 de desembre va rebre del consistori el permís corresponent.
Josep Casamartina exposa a Juli Batllevell, un gaudinià oblidat, que el mirador de la casa de Josep Marcet, que encara es conserva mutilat i degradat, formava part d’una reforma interior d’una casa gran ja existent. La intervenció preveia la decoració de l’habitatge, que igualment devia dirigir l’arquitecte, i l’ampliació per la banda del pati amb una galeria coberta que duia al mirador, amb dependències de la zona de servei, planxador, cosidor... La galeria, també molt degradada actualment, presentava elements modernistes d’inspiració rococó amb aplics de ceràmica i jos d’estucat imitant dovelles i fals totxo, amb jardineres a la part superior. El joc d’estucat es repetia a les façanes del mirador que donava, i encara dona, directament a la plaça. Un cos una mica elevat per fer de peixera i poder observar la gent sense ser excessivament vist. La fusteria, que ha desaparegut, era corbada de línies modernistes i tenia vidres emplomats. La coberta tenia forma de mitja cúpula amb cresteria i teules d’escata de ceràmica vidriada. La reforma també incloïa la tanca i l’entrada de la casa pel pati amb un curiós collage de reixes pilars i balustrades, bona part del qual ja no existeix. La casa de Josep Marcet Font es comunicava amb la del seu fill, Plàcid Marcet Datzira, que donava al carrer de Sant Quirze. Josep Marcet Font va morir l’any 1910. La família Marcet va viure-hi fins a l’any 1923, quan la van vendre a la família Grau.
[caption id="attachment_323882" align="aligncenter" width="700"]
La Casa Grau a la plaça del Gas de Sabadell l’any 1980 / ARXIU HISTÒRIC DE SABADELL[/caption]
A la notaria del senyor Jesús Led y Lajusticia es va signar, en data 10 de febrer del 1923, l’escriptura de la venda amb els següents termes:
“Don Plácido Marcet Datzira, en la representación que ostenta, VENDE a Don Juan Grau Puig, el siguiente inmueble: FINCA URBANA número uno, antes dos de la Plaza del Duque de la Victoria, tres y cinco de la calle de Portalito (actual Joan Maragall) y cuarenta y siete y cuarenta y nueve de la calle de San Quirico de esta ciudad, compuesta de una casa de cinco cuerpos, de planta baja y dos pisos con un patio al frente y otro patio detrás, en el extremo del cual, existe una casa de plan terreno, con salida a la calle últimamente citada; de superficie total novecientos veinte y cuatro metros y sesenta y cuatro centímetros cuadrados.”
Joan Grau i Puig va succeir el seu pare Antoni Grau i Gambús. El pare, que havia creat la seva empresa llanera l’any 1868, li havia fet córrer món abans d’entrar a la fàbrica. Als disset anys se’n va anar a Alemanya, on va treballar en establiments d’acabaments. Després passaria per Anglaterra, Suècia i Noruega, on va fer el mateix. El 1890 ja tornava a ser a Sabadell. El 1901 va ampliar el negoci en llogar el Vapor de Cal Sec, antic molí d’en Moratones, al costat del Ripoll, a la viuda de Joan Baptista Corominas i Pla, de la coneguda empresa llanera sabadellenca. Les màquines anaven amb vapor i l’aigua s’aprofitava per a les operacions pròpies del ram de l’aigua. Aquests van ser els anys de més fort desenvolupament de l’empresa, durant els quals Joan Grau i Puig era el primer aprestador de la ciutat i, possiblement, de Catalunya.
Joan Grau va ser membre actiu de la Unió Industrial de Sabadell i president del Gremi de Fabricants (1923-24). El 1921 va ser l’objectiu d’uns anarquistes, però sortí viu de l’atemptat. Políticament, fou un dels fundadors del Centre Català. En l’àmbit ciutadà va ser també fundador de l’Orfeó de Sabadell, del Centre d’Esports Sabadell i tinent d’alcalde i regidor de l’ajuntament. Va morir el 1926 als 59 anys. En mans dels fills, l’empresa es convertiria el 1931 en Grau, SA.
Després de la família Grau, aquella casa va ser la seu de l’escola Ribatallada. Aquesta escola va ser fundada l’any 1978 i va iniciar la seva activitat als baixos de la ja anomenada casa Grau, a la plaça del Gas, al centre de la ciutat. Té el seu origen en l’esforç cooperatiu d’unes mares i pares i d’uns mestres que es van aplegar amb l’objectiu de fer una escola innovadora i catalana, en uns moments en què l’oferta pública d’aquestes característiques era insuficient a la ciutat. L’escola Ribatallada formava part, juntament amb moltes altres escoles de Catalunya, del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC), per defensar els principis d’una escola de qualitat, pública, democràtica, catalana i gratuïta.
L’edifici es va fer petit i el curs 1985-86 l’escola es va traslladar al barri de la Creu Alta, al carrer del Canonge Joncar. La nova ubicació era fruit de la transformació d’unes naus industrials en un centre escolar d’una línia amb els espais mínims necessaris per a un funcionament correcte d’escola.
