A finals dels cinquanta, ara fa 65 o 66 anys, els vianants que cap a les nou del matí passaven pel carrer on hi havia el Vapor de la O –popularment el carrer Mina i oficialment el carrer de Fernando Casablancas– podien contemplar quelcom que tenia certa semblança de cerimònia. Al davant de la porta de l’oficina de l’empresa tèxtil Industrias Casablancas, SA, s’hi aturava un elegant auto del qual baixava un xofer, vestit de xofer que, tot seguit, obria la porta al
senyor Fernando Casablancas i Planell. Tothom proper restava aturat i embadalit. Semblava una imatge de cinema o de fotonovel·la. Veure a pocs metres una personalitat tan admirada i mitificada com el senyor
Ferran Casablancas, elegantment vestit amb abric i barret, baixar del cotxe i dirigir-se a la seva oficina feia certa sensació de solemnitat. Mentre durava l’acció, no podien deixar de contemplar-ho embadalits. Després ho comentarien a tothom: “Avui he vist el senyor Fernando Casablancas!”.
A
Sabadell, el senyor
Fernando Casablancas era una personalitat molt admirada. Anys més tard, el seu net,
Carles Sentís Casablancas, explicaria que el cotxe era un Renault que pertanyia a aquella classe de vehicles anomenats “Gracias Manolo”, ja que, aquells anys, per poder gaudir d’un vehicle d’importació s’havia d’estar a bones amb el ministre de Comercio, el senyor
Manuel Arburúa de la Miyar, perquè ell mateix controlava les llicències d’importació.
Una de les darreres anècdotes de la vida del senyor
Ferran Casablancas té a veure amb el seu caràcter i amb el seu coneixement del tèxtil. Poc temps abans de morir, li van regalar un batí d’estar per casa en què l’etiqueta marcava llana pura. Ell va sospitar que no ho era, tant pel tacte com pel pes. Va insistir al seu fill que portés aquella peça de roba al laboratori de la fàbrica per fer-ne la comprovació. Quan li van notificar que duia un percentatge important de fibra artificial, va deixar anar un somriure murri i plaent. Tenia raó. Així ho explica Josep M. Marcet a les seves memòries.
[caption id="attachment_319983" align="aligncenter" width="1000"]
Un expositor del sistema d’estiratges exposat a Anglaterra (Casablancas Hight Draft Co. Ltd.). En primer terme, una continua de filar. Entre 1925 i 1936 | AHS[/caption]
Inventor, industrial i gran personalitat,
Ferran Casablancas i Planell va patentar, l’any 1913, el sistema dels grans estiratges, que va revolucionar la indústria cotonera el primer quart del segle XX, ja que permetia reduir i simplificar el procés de filatura del cotó, el més llarg, el més car i el més complex. L’empresa de la seva família pertanyia al sector llaner, tradicional de
Sabadell, però la fibra de cotó li va donar més facilitats per adaptar-se al seu sistema. A més, el seu amic
Francesc Izard i Bas, expert en instal·lacions de cotó, li ho va aconsellar.
La presentació del sistema dels grans estiratges es va fer a
l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis de Sabadell, el dia 30 de setembre del 1913 i la premsa del dia 10 d’octubre escrivia sobre aquell invent: “És una gran revolució. Fins ara tot el desenvolupament de la filatura de fibres tèxtils es basava en màquines complicades, trobant-se estacionada la marxa de la indústria. La filadora Casablancas s’aparta per complet dels sistemes coneguts, fuig de les costosíssimes complicacions dels antics mecanismes i es basa en la substitució dels cilindres per una mena de pinces que recullen i retenen les fibres, funcionen dolçament i serveixen per a tota classe de filatures, sense necessitat de les metxeres intermèdies, la qual cosa facilita enormement les operacions”.
Al·ludia, també, a l’informe dels tècnics senyors Thous i Ramoneda i encomanava els enormes avantatges que el procediment Casablancas oferia des del punt de vista industrial, demostrant les seves asseveracions amb exemples oportuns, que provaven que amb aquell invent s’arribaven a aconseguir filatures que fins llavors no havien passat de ser un somni.
Acabava dient que l’aparell Casablancas era la combinació més perfecta que es coneixia i que amb la seva aplicació no hi havia necessitat de pentinar prèviament les fibres, i així evitar la considerable pèrdua que aquella operació comportava i poder produir números de filats superiors als d’aleshores.
El sistema de grans estiratges és, segurament, l’aportació catalana més important a la tecnologia industrial tèxtil del món
Ferran Casablancas i Planell va néixer a
Sabadell el 28 d’octubre del 1874 i era fill de
Ferran Casablancas i Peig i de Dolors Planell i Torrella, que també tenien dues filles, la Dolors i l’Engràcia. El Ferran va treballar a l’empresa familiar des dels 14 anys. L’any 1893 i en un dissortat accident va morir el seu pare. Encara no havia fet els vint anys es va trobar al capdavant de la fàbrica. Amb l’ajut dels seus cunyats, Andreu Camps i Panadès i Joan Ribot i Serra, l’empresa va anar endavant.
El Ferran havia d’atendre les labors de la fàbrica, però tenia una gran curiositat, que arribava a neguit, per perfeccionar la producció de fil i va investigar els problemes de la filatura de fibres tèxtils, que va culminar l’any 1913 amb la patent del dispositiu mencionat per a la filatura del cotó de grans estiratges, sistema que va revolucionar la indústria cotonera perquè reduïa considerablement el temps i el cost de la filatura.
Aquest sistema, denominat Sistema Casablancas, fou adoptat, a partir del 1925, per les principals fàbriques de tot el món. Posteriorment, va anar perfeccionant el mecanisme amb la creació de nous models que foren adoptats també universalment. Per explotar els seus invents va crear diverses companyies, algunes a l’estranger. El 1915 va crear l’empresa Filatures Casablancas, que, després de la forçada interrupció provocada per la Primera Guerra Mundial i la postguerra, esdevingué l’empresa matriu d’una multinacional. Fins al 1936, les patents Casablancas s’introduïren a l’URSS, a la Xina, a França, a Bèlgica, a Anglaterra, als Estats Units, a Mèxic, al Brasil, al Japó, a Turquia i a Grècia. El grup era dirigit des de Ginebra i Nova York pels seus fills Ferran i Joan.
Casat l’any 1901 amb Josepa Bertran i Oliu, varen ser pares de quatre fills, dos nois i dues noies: el Ferran, l’Antònia, el Joan i la Maria.
[caption id="attachment_319982" align="aligncenter" width="755"]
Ferran Casablancas Planell, davant del seu retrat teixit en seda / AHS[/caption]
Políticament,
Ferran Casablancas i Planell va militar a la
Lliga Regionalista i del 1926 al 1936 i del 1946 al 1960 va ser president del Banc Sabadell. També va impulsar la fundació de l’Associació de Filadors, la de la Mútua Sabadellenca d’Accidents de Treball i va promoure la portada d’aigua a Sabadell (1920 i 1949-51). Va ser vicepresident de la Companyia d’Aigües de Sabadell, va fomentar i va protegir la creació del Museu de Sabadell i va ser membre d’honor de la Fundació Bosch i Cardellach. El 1941, l’Institut Tèxtil de Manchester el nomenà Soci d’Honor i esdevingué així el primer inventor estranger que rebia aquesta distinció. El 1945, la Caixa d’Estalvis de Sabadell li va atorgar el Premi de Ciutadania. El curs 1952-1953, es va inaugurar l’Instituto Laboral Fernando Casablancas, el primer institut de batxillerat de la ciutat i el 1955 l’Ajuntament de Sabadell el va proclamar Fill Predilecte de la Ciutat. Va ser condecorat amb la Gran Creu al Mèrit Civil i també va rebre la medalla d’or de la Diputació de Barcelona.
El 1933, Sabadell li va dedicar un carrer al centre de la ciutat, justament el que passava pel davant de la seva empresa. Va ser el segon sabadellenc que, en vida, va veure un carrer de la ciutat amb el seu nom. El primer havia estat el seu amic Francesc Izard i Bas.
Ferran Casablancas i Planell va morir a Sabadell el dia 21 d’octubre del 1960.
Els seus fills Ferran i Joan van estar sempre vinculats a l’empresa familiar i van ocupar els llocs de direcció i desenvolupament, mentre que la filla petita, la Maria, casada amb el periodista Carles Sentís, va seguir els passos del seu marit. Tots plegats, però, van continuar donant vida a la nissaga Casablancas.
Ferran Casablancas i Bertran –1902-1988– va estudiar a Barcelona i a Manchester. Es va casar amb la model Antònia Ubach i van haver de voltar per tot el món per tal de posar en marxa i atendre tots els negocis i empreses derivades de la patent. Van tenir tres fills: el Ferran, la Sílvia i el John. La Sílvia va saltar a les pàgines de les revistes del cor per refusar casar-se amb Karim Aga Khan, un dels homes més rics del món. El John va crear l’agència de models Elite, descobridora i representant de
top models de primera línia. La seva filla Cecile Casablancas és dissenyadora de joies, el seu fill Julian Casablancas és el cantant i líder del grup The Strokes, i el seu fill Fernando Casablancas és model i actor.
Antònia Casablancas i Bertran va morir jove.
Joan Casablancas i Bertran –1912-1998– va estudiar a Alemanya, es va casar amb l’alemanya Trude Mongelewitz i van viure a Nova York mentre la patent fou vigent. Es va quedar vidu el 1970. Quan va prescriure la patent, va tornar a Sabadell, on va dirigir la fàbrica. També va ser conseller de Banca Catalana, president del Banc Mercantil de Manresa i de l’Enciclopèdia Catalana. Va militar en el catalanisme moderat.
Maria Casablancas i Bertran –1916-2012– es va casar amb el periodista Carles Sentís Anfruns. El seu fill, Carles Sentís Casablancas, va exercir de director d’Indústrias Casablancas, SA els darrers anys.
