El dia 28 d’aquest mes d’octubre es compliran 150 anys del naixement de
Ferran Casablancas i Planell, industrial, inventor, gran personalitat i el sabadellenc amb més projecció de bona part del
segle XX. El mètode de grans estiratges per a fibres de cotó que va patentar l’any 1913, conegut amb el nom de
Sistema Casablancas, va revolucionar el procés de la filatura i va ser adoptat per una majoria de països del món.
El Museu d’Història de
Sabadell li dedica l’exposició De Sabadell al món. Ferran Casablancas, inventor i empresari. 150 anys, que estarà oberta fins al 26 de gener del 2025.
Aviat, dins d’aquesta mateixa secció, el
Diari de Sabadell publicarà un article dedicat a la personalitat i a l’obra del senyor Ferran Casablancas i Planell, però abans, en aquestes pàgines, tractarem del
Vapor de la O, nom popular de l’empresa familiar creada pel seu pare i un dels vapors mítics de
Sabadell.
L’illa que queda encerclada per la carretera de Barcelona i els carrers de Zurbano, de Ferran Casablancas i de Cervantes, actualment ocupada per blocs d’habitatges de recent construcció, va estar ocupada, durant molts anys, pel
Vapor de la O, una instal·lació industrial tèxtil que acollia l’empresa de la família Casablancas. El darrer nom amb què es coneixia era ICSA, Industrias Casablancas, SA.
Dues teories volien justificar el nom del vapor. Hi havia qui opinava que es devia a una o –que també podia ser una circumferència– que ocupava el centre d’una figura de ferro forjada i situada al damunt de la porta d’entrada de la
fàbrica, i l’altra sostenia que era a causa de l’habitual so de la sirena, perquè sonava com una o potent i sostinguda “...oooOOOooo...” Abans de l’electricitat, les sirenes de les
fàbriques funcionaven amb vapor. Bé, en tot cas, i sigui com sigui, el
Vapor de la O va ser molt conegut i va marcar una època a la història industrial de
Sabadell.
L’inici de tot, però, s’ha de buscar a Sant Quirze del Vallès, aleshores San Quirico de Tarrasa, amb el naixement, en una casa de pagès, de Ferran Casablancas i Peig, l’iniciador de la nissaga familiar. No és gens estrany el fet que una comarca essencialment agrícola hagi donat un conjunt d’homes que, sortint de la pagesia, aconseguissin donar-li una destacada fesomia industrial.
Ferran Casablancas i Peig va nàixer a Sant Quirze, el mes d’octubre del 1835. Com que no era hereu, es va haver d’espavilar i, deixant-se portar per la il·lusió de dedicar-se a la indústria, va ser primer fabricant de teixits, i va instal·lar uns modestos telers la producció total dels quals va comprometre un comprador únic. La fallida d’aquest client va significar la seva ruïna en una època en què no era fàcil trobar col·locació per a la producció manufacturera. Se’n sortiria, segur, tenia afany i bagatge per fer-ho.
Casat amb Dolors Planell i Torrella, varen ser pares de tres fills, dues noies i un xicot: la Dolors, l’Engràcia i el Ferran, que en el seu moment es casarien amb Andreu Camps i Panadès, Joan Ribot i Serra i Josepa Bertran i Oliu, respectivament.
No es va acovardir per la contrarietat de perdre client i diners, qui a la vida n’havia de patir moltes altres, perquè no tenia gran fortuna a les societats que va formar per continuar la trajectòria de la seva vida industrial. En aquesta sèrie d’adversitats, el senyor Fernando Casablancas i Peig va provar dues coses: primer, la seva extrema honradesa, que el va fer complir religiosament els seus compromisos fins i tot a costa del patrimoni que necessitava per desenvolupar-se. L’altra, la gran tenacitat per superar les dificultats i tornar al seu interès. Gràcies a això va poder anar amb el temps endavant i anar consolidant una posició. Va ser llavors quan li va correspondre el mèrit especial de ser el primer que va muntar a Espanya la indústria del desmotatge químic de teixits de llana. Després, va instal·lar una modesta fàbrica d’aprestos, a la qual havia de trobar la causa de la seva mort per accident. Era d’aquells homes tan lligats a la indústria que volia participar directament en la supervisió de tot, i un dia, per un d’aquells accidents del destí, va patir tan gravíssimes cremades que li van ocasionar la mort, el 1893, després de mig any de patiments i d’immobilitat.
El va succeir el seu fill, l’únic home, Ferran Casablancas i Planell, que juntament amb els seus cunyats van ampliar enormement i van completar les instal·lacions de la fàbrica d’aprestos a la qual van anar donant una organització modèlica i van enriquir amb tots els perfeccionaments i modernitats. Després, van instal·lar una filatura de llana cardada.
La firma comercial que començava amb aquella fàbrica d’aparells duia el primer nom de Fernando Casablancas; a la seva mort es va denominar Vda. de Fernando Casablancas i en morir l’esposa, va prendre el nom de Industrias Auxiliares Casablancas.
L’experiència dins la indústria llanera va fer que Ferran Casablancas i Planell inventés una contínua de filar llana, màquina del tot desconeguda en aquesta indústria. Vestit amb la granota de feina i treballant ell mateix, fent tots els oficis de fuster, ferrer, etc., va idear i muntar una màquina que era una perfecció, que filava molt bé i va ser lloada rotundament pels tècnics. Però la màquina era cara de construcció i l’època d’escasseses, cosa que feia preveure que l’explotació de la seva construcció seria un mal negoci. Aleshores, i per consell del seu amic, l’enginyer Francesc Izard i Bas, va derivar l’atenció a la indústria del cotó, en què va fer el principal invent que va patentar l’any 1913. La llavor deixada pel pare va tenir enormes fruits i desenvolupaments òptims sota l’atenció del fill.
El Sistema Casablancas de grans estiratges va ser mundialment conegut i es va aplicar en milions de fusos instal·lats als països industrials de tots els continents. Se’n parlava científicament a tots els llibres de tècnica tèxtil, va ser objecte d’anàlisis i comentaris laudatoris de les principals revistes tèxtils del món, tema de ponències a congressos internacionals i s’ensenyava a les escoles de formació dels tècnics tèxtils. Com tots els invents que reben la consagració de l’èxit, aquest de Ferran Casablancas va estar imitat i fins i tot plagiat, però mai superat. En alguns països es van presentar centenars de peticions de patents amb preteses variants del sistema, cap va aconseguir fer empal·lidir ni tan sols la fama del sistema autènticament original. Abans de Casablancas, el terme grans estiratges era desconegut, després va tenir lloc en el tecnicisme tèxtil.
El Vapor de la O, un dels mítics vapors sabadellencs, acollia la fàbrica de la família Casablancas i va marcar una època a la història industrial de Sabadell
Per mantenir aquell prestigi, Casablancas no es va adormir als llorers del triomf, sinó que va aplicar una constant atenció a introduir millores i perfeccionaments compassats a les exigències dels temps. Després d’un segle i mig del procediment clàssic del tren laminador de tres parells de cilindres, Casablancas va llançar i va imposar el sistema basat en principis nous i més racionals. Amb la supressió de diversos passos a la maquinària de filar, aconseguia els dos objectius essencials dels avenços tècnics: l’economia en la producció i la perfecció en el producte.
Del
Vapor de la O només en queden dretes la xemeneia i la sala de calderes. Una xemeneia de 33,32 metres d’alçada, obra de l’enginyer sabadellenc
Arnau Izard i Llonch, construïda l’any 1946 i que encara es conserva ben dreta. El fet que la xemeneia es conservi sencera és gràcies al fet que la sala de calderes es va ubicar a l’altra banda de la carretera de Barcelona.
A la cantonada de la carretera de Barcelona amb el carrer de Viladomat, a l’altra banda d’on hi havia la fàbrica, es va construir la sala per instal·lar-hi la caldera de vapor, de manera que tant les canonades d’aigua com les de vapor havien de passar soterrades per sota de la carretera. Hi havia una antiga anècdota segons la qual després de fer passar la canonada d’aigua d’una banda a l’altra, per saber si havia quedat bé i si hi podia circular el cabal d’aigua adequat, hi van fer passar per l’interior una moneda de duro, dels antics, convenientment fixada al filferro d’un rodet.
També a fora de la fàbrica, hi havia el taller mecànic. Al mateix carrer de Ferran Casablancas, però en una nau del davant mateix del
Vapor de la O, hi havia el taller mecànic de Cal Casablancas, que amb el temps va esdevenir en l’empresa Auto Electricidad i que juntament amb la firma Hijo de J. Palau y Ribes explotaven les patents dels grans estiratges de Ferran Casablancas. L’Auto Electricidad, a més de ser un taller important i de renom, també va ser un bon planter de futurs industrials del
ram del
metall de
Sabadell, com per exemple Josep Filella, Josep Carreras o Josep Lladó.
Industrias Casablancas, SA va sucumbir de la mateixa manera que ho va fer la
indústria tèxtil sabadellenca. Els darrers temps l’empresa havia estat dirigida pel senyor Carles Sentís Casablancas, net d’en Ferran Casablancas i Planell.
