A mitjans del segle XIX, la
Casa Consistorial -si és que mereixia aquest nom- estava situada al carrer de la Rosa. S’havia construït a principis del segle XVII. El saló del pis superior servia per a escola i juntes de gremis, i l’inferior per a sessions de
l’ajuntament, cos de guàrdia de prevenció per a la tropa quan passava sense aquarterar-se, i presó. Abans, l’antic consell, es reunia a la casa de la pabordia, a la de l’hospital o allà on podia, i des de l’any 1589 a la sala que es va anomenar del consell sobre la sagristia de l’església parroquial i on hi havia l’arxiu del Comú, havent servit també anys enrere de local per a l’escola de música. Tenia entrada pel carrer de l’església.
L’any 1837 es van realitzar unes obres a l’edifici, millorant-ne el saló de sessions i, també, la mateixa secretaria. Però no per això va deixar de ser la casa capitular un edifici reduït i insuficient, mesquí i fins i tot indecorós per a una població de la categoria de Sabadell.
Cap el 1855 ja es parlava de cercar una solució definitiva. Reconeguda la urgent necessitat d’una nova
Casa Consistorial, el municipi es va disposar a solucionar-ho l’any 1857. Així, a l’acord número 17 de la vila de Sabadell, de data 4 de març d’aquell any, es va parlar de l’imperatiu trasllat de l’arxiu per les pèssimes i desastroses condicions en que es trobava i també es va acordar la construcció d’un nou
ajuntament a l’antiga fonda que hi havia a la Plaça Major (actual Passeig). El batlle era el senyor Pere Turull i l’acord anava signat també per l’advocat Tomàs Viladot. L’any 1858 es va obtenir del Govern la autorització per construir la
Casa Consistorial al solar on hi havia la fonda que posseïa l’ajuntament a la Plaça Major, la qual es va haver de demolir per ruïnosa. Es va encarregar la formació dels plànols a l’arquitecte municipal senyor Josep Oriol i Bernadet qui, fent-se càrrec de la importància i necessitats de la població, va elaborar un projecte magnífic, que obrava en poder de l’ajuntament i la realització del qual havia d’honorar la vila de Sabadell.
L’edifici va ser construït entre 1871 i 1872, per acollir el col·legi de l’Escola Pia, fins que el 1880 va ser adquirit per l’Ajuntament de Sabadell
Aprovat el projecte el 10 novembre de 1858 per la
Real Academia de Nobles Artes de San Fernando, es va verificar el 26 de desembre del mateix any amb tota solemnitat i prèvies les formalitats acostumades, es va dur a terme la cerimònia de col·locar la primera pedra, continuant-se per descomptat l’obertura de les rases i el massissat dels fonaments de dos dels murs de façana.
L’any 1867, havien transcorregut nou anys, i no s’havia fet res de res d’un assumpte tan important, deixant de realitzar-se una obra que era, aleshores, la més urgent i necessària per la vila. Mentre, es va construir a l’antiga
casa consistorial un cos avançat fins a la línia del carrer de la Rosa; però així només es solucionaven en una mínima part les necessitats del moment, sense que per això deixés de ser tan indispensable com abans la construcció d’una nova
Casa Consistorial.
Aquell projecte de construir la nova
Casa Consistorial a la
plaça Major no es va dur endavant. Una obra d’absoluta necessitat no es va fer realitat. A mitjan segle XX, l’any 1950, durant unes obres realitzades al Passeig, va aparèixer aquella primera pedra que s’havia col·locat amb tota solemnitat noranta-dos anys abans.
[caption id="attachment_315389" align="alignnone" width="700"]
Col·legi de les Escoles Pies, actual edifici de l’Ajuntament de Sabadell, l’any 1881 | AHS[/caption]
La nova
Casa Consistorial no va ser una realitat fins l’any 1885, quan
l’Ajuntament es va instal·lar a l’edifici dels Escolapis de la
plaça de Sant Roc. Havien passat trenta anys, des del 1855, quan des del consell municipal es va veure la urgent necessitat de bastir un nou edifici per
l’Ajuntament.
L’Ajuntament va comprar aquell edifici als Pares Escolapis per 285.000 pessetes l’any 1880, quan l’alcalde era Pau Montllor i Juncà i el rector de l’
Escola Pia Francesc Sallarès. Aquest tracte es va dur a terme en un temps de gran pau entre
l’Ajuntament i els Escolapis. Durant mols anys la relació entre les dues institucions va ser d’enemistat amb diversos enfrontaments protagonitzant uns episodis que l’historiador
Andreu Castells, anomena “L’absurd plet escolapi”.
El setembre de 1877
l’Ajuntament va prendre l’acord de nomenar tres compromissaris que, units a altres tres, nomenats per l’ordre calassancia, plantejaren, el 20 de juliol de 1878, un conveni que el 20 de novembre següent fou ratificat per
l’Ajuntament, per la Junta de Vocals Associats, integrada pels majors contribuents i per un altre grup municipal d’igual nombre que el de la junta esmentada.
[caption id="attachment_315390" align="alignnone" width="700"]
L’edifici de l’Ajuntament de Sabadell l’any 1909 / Joan Martí Centellas[/caption]
Per mitjà d’aquest conveni va pactar-se que l’
Escola Pia cediria a
l’Ajuntament ad perpetum contra 285.000 pessetes els seus tres edificis, és a dir, l’antic casal dels Meca que quedava sobre el que anys més tard serien els jardinets de la plaça del Doctor Robert; l’església dels escolapis, que ara és l’església dels Padres i les seves dependències annexes i el nou edifici que ara és l’Ajuntament. Aquest conveni va ser aprovat per R. O. de 30 d’abril de 1880.
D’aquesta manera
l’Ajuntament va obtenir un local cèntric i els escolapis van construir un nou edifici al aleshores carrer de Moratín i que ara du el nom de l’
Escola Pia, que sota la direcció de l’arquitecte municipal va començar a alçar-se el 8 de febre de 1882, una vegada formalitzada la compra esmentada.
Es pot llegir a
L’edifici de l’Ajuntament i els Escolapis, d’Antonio Santamaria, que «El polèmic col·legi dels Escolapis havia estat dissenyat per l’arquitecte Carles Gaurán. Després de ser adquirit per
l’Ajuntament, el 1880 s’encarregà a l’arquitecte municipal Miquel Pascual Tintorer la seva remodelació per tal d’adaptar-lo a la seva nova funció. Així, a l’exterior, es va redissenyar la façana al davant de la
plaça Sant Roc i els laterals, però no es va tocar la façana posterior que donava a un pati interior a l’actual plaça del doctor Robert. A l’interior, es va construir el despatx de l’alcalde i el Saló de Plens amb cadires dissenyades per
Pascual Tintorer i encarregades a l’ebenista local Antoni Orobitg.
A començaments del segle XX, Juli Batllevell Arús, arquitecte municipal, va realitzar la definitiva remodelació de
l’Ajuntament. El projecte es va presentar al setembre de 1900 i les obres es perllongaren fins el 1903. El projecte va conservar els laterals i la façana de Pascual Tintorer i va concentrar-se en la façana posterior on va situar dues torres que s’unien a les façanes laterals existents. Al projecte original havien d’anar al capdamunt de les torres dos rellotges, però finalment només van quedar dos forats rodons en forma d’òculs amb altres sis més per tal d’il·luminar les golfes. A més, va dissenyar un cos central més avançat que la resta de la façana i va afegir una sèrie d’arcades que inicialment estaven obertes».
L’Escola Pia es va instal·lar a Sabadell l’any 1818. Aquell any el marquès de Ciutadilla,
Antoni Cortés d’Andrade, va cedir el seu palauet, conegut com la Casa dels Meca i el seu hort, amb la condició que el patró de l’escola i l’església fos Sant Agustí. Després que
l’Ajuntament va posar un impost sobre la carn per poder pagar les despeses inherents a l’arribada de l’Escola Pia a la ciutat, l’1 de setembre de 1818 van començar les classes.
L’11 de juny del mateix any el pare provincial dels Escolapis havia pres possessió de l’edifici. Dos dies després es signava un contracte amb
l’Ajuntament mitjançant el qual s’atorgava a l’ordre escolàpia 600 lliures anuals a canvi que mantinguessin quatre mestres: un per llegir, un altre per comptar, el tercer per ensenyar llatí i el darrer per la retòrica. Tanmateix el Consistori es reservava el dret de recórrer a les autoritats superiors de l’ordre en cas d’abusos o incompliments per part dels escolapis sabadellencs. El centre docent gaudí d’un gran èxit a la ciutat i les poblacions veïnes i al 1828 estaven matriculats 500 alumnes. Aquest seria l’origen del monopoli de l’ensenyament que durant molts anys va gaudir
l’Escola Pia a la ciutat.
La construcció de la nova escola va ser motiu d’enfrontament entre
l’Ajuntament i
l’Escola Pia. El 15 de març de 1871 el rector dels Escolapis, Agustí Casanovas, i el mestre d’obres Josep Lacueva Sant Feliu, van presentar una instància a
l’Ajuntament per tal d’ampliar i reconstruir el vell edifici de l’internat. Malgrat les pèssimes relacions entre el Consistori i l’ordre religiosa, el projecte fou admès i ben considerat. El 29 de març es va aprovar el projecte sense que s’oposés cap membre de l’Ajuntament i poc després els acords s’elevaren a escriptura pública.
Aquesta concòrdia va trencar-se el 15 de juny de 1871 quan els Escolapis lliuraren al Consistori uns plànols, que sota mà havien fet aprovar pel governador civil, Bernat Iglesias molt addicte als religiosos, que suposaven un greuge per
l’Ajuntament ja que ultrapassaven els límits de l’edifici original i significaven un notable increment de la superfície que passava a les seves mans. Això va provocar una llarga batalla política i jurídica que durant molts anys enverinà les relaciones entre l’administració local i l’ordre religiosa. El juliol de 1872 es va autoritzar l’acabament de l’edifici.
