Als carrers i places de
Sabadell hi ha una
col·lecció d’escultures, de plaques commemoratives i de símbols per recordar i per rememorar diferents fets històrics i per
homenatjar diverses personalitats i el seu protagonisme. Aquests records volen ser un homenatge al passat històric de la ciutat.
Des del
Museu d’Art de Sabadell s’explica: “El conjunt és un autèntic tresor a l’aire lliure que embelleix els nostres carrers i places, i a la vegada també un testimoni permanent de la història de la nostra ciutat i dels seus protagonistes; múltiples i diversos són els orígens d’aquestes obres, la major part tenen un significat concret i són nascudes per iniciativa de col·lectius ciutadans per homenatjar persones, entitats, dates, llocs o idees que s’han considerat significatives, i, en definitiva, acaben convertint-se en punts de referència dins el nostre paisatge urbà”.
Tot plegat, entre escultures i imatges, n’hi ha setanta-set. Hi podem trobar, per exemple, els monuments al sastre, al mestre o a l’agent comercial. N’hi ha de més genèrics, com el monument a la sardana; a Catalunya; a la família o a les víctimes de Mauthausen. També tenim homenatges a diferents personalitats, com els monuments a Anselm Clavé, a Sallarès i Pla, a Pompeu Fabra, a Mozart, a Ferran Casablancas, a Pep Ventura o a l’Antoni Farrés.
Hi ha dues vistoses escultures que homenatgen directament el treball, la labor i la feina: es tracta del
monument al
teler i el
monument al
forjador. Sabadell, ciutat que s’ha fet gràcies a l’esforç i a la feina, no podia ignorar el treball en els seus homenatges situats a la via pública.
Entrant a Sabadell per la carretera BV-1414, la de Bellaterra. A la cruïlla amb el carrer de Bernat Metge, hi trobem un
teler. És un
teler Desveus, de l’any 1945, amb el número de fabricació 3052.
Quin millor emblema o quin millor símbol s’hauria pogut trobar? El
teler mecànic, inventat per l’anglès Edmund Cartwrigth, a finals del segle XIII, significa l’homenatge a la indústria tèxtil, però per extensió del seu significat també ho és a la feina de Sabadell i de la seva gent. El
primer teler mecànic sabadellenc el va construir en Francesc Duran i Cañameras, l’any 1876.
Francesc Duran Cañameras, nascut a Martorell el 1837, es va establir a Sabadell, l’any 1863, on va instal·lar un taller de serralleria dedicat, també, a construir algunes premses per a l’elaboració de vi i a reparar maquinària de tota mena, principalment tèxtil. En arribar la revolució industrial, en cursiva perquè aquí es va veure de passada, va conèixer la maquinària tèxtil que venia de fora: d’Anglaterra, de Bèlgica o de França. Com altres professionals del sector, aquest contacte li va permetre copiar, modificar i, potser també, perfeccionar aquelles màquines estrangeres, per anar-les adaptant a la demanda i les necessitats dels seus clients. Aquell contacte amb la maquinària tèxtil i, sobretot, el seu coneixement del funcionament dels
telers que reparava, li van permetre el 1876 construir íntegrament al seu taller un teler mecànic, que va començar a comercialitzar a Sabadell en un petit nombre d’unitats.
Després de l’èxit aconseguit a l’Exposició Universal celebrada a Barcelona el 1888, en què havia presentat un nou tipus de teler mecànic amb màquina de Jacquard, que va rebre nombrosos elogis i premis, i amb l’aparició de les primeres comandes importants, l’any 1893 l’empresa va ampliar el taller i va renovar la maquinària per poder satisfer la demanda creixent de telers.
Els quatre gendres que va tenir el senyor Duran i Cañameras també van estar, un temps o altre, vinculats a l’empresa.
Cristòfol Casals, Magí Desveus, Antoni Gregori i Joaquim Rovira, manyans de professió, van aprendre a desenvolupar-se en la construcció de
telers al taller del seu sogre.
Esteve Deu explica a
La construcció de telers mecànics a Sabadell. Francesc Duran i Cañameras i els seus successors (1863-1960) que, l’any 1902, la mort del fundador va donar lloc a la constitució de la societat Successors de Duran Cañameras, dirigida per Desveus i Casals. Més tard s’hi van afegir Gregori i Rovira. Al cap d’un any, Rovira va deixar l’empresa. Després, els dos primers se’n van desvincular per fundar les societats Tallers Desveus i Tallers Casals Duran. I Gregori va quedar en solitari en la continuació de l’empresa que havia creat Francesc Duran i Cañameras. Es pot afirmar, doncs, que durant gairebé cinquanta anys, un bon nombre de fabricants de telers de Sabadell eren de família. Venien del mateix tronc familiar. Un cas inaudit. A poques ciutats industrials hi havia un cas similar.
D’altra banda, a Sabadell també hi havia altres fabricants de telers, com Tallers Caba, Tallers Ninet o Tallers Planell.
Sabadell, ciutat treballadora ret, amb la figura d’aquest teler a l’entrada sud, un merescut homenatge al treball i a la feina, a l’hora que informa el viatger del passat esplendorós de la indústria tèxtil de la ciutat a la qual arriba.
Al parc del Nord hi ha l’escultura del Forjador. No és l’original. Josep Llimona i Bruguera, l’any 1916, va crear aquesta figura que s’ha fet mítica. A Sabadell tenim, des de l’any 1984, un Forjador de bronze, de 2,5 metres d’alçada, que, amb l’escarpa, el martell i el davantal, evoca i venera l’esforç de l’ésser humà per forjar el seu futur. La còpia la va encarregar l’Ajuntament de Sabadell a la Foneria Vila de Valls, amb la finalitat d’homenatjar el treball, tal com ho demostren les dades iconogràfiques del martell, l’escarpa i el davantal, de manera que es va convertir en un autèntic referent identitari als barris del nord de Sabadell. Una de les escultures més admirades del Forjador es troba al vestíbul de l’Escola del Treball de Barcelona, dins el recinte de l’Escola Industrial.
El Forjador és una representació del treball, un homenatge als treballadors. Llimona va crear diferents escultures sobre aquest tema, que va tractar durant deu anys. La primera fou una escultura per a la façana de la seu central de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. La segona formava part d’una obra pública: el Monument al doctor Robert, inaugurat l’any 1910 a la plaça de Tetuan de Barcelona. Aquell mateix any va presentar a l’Exposició Universal de Brussel·les, una versió més petita de la figura, semblant a l’escultura de la Caixa de Sabadell. Aquesta petita figura és la base per fer-ne una tercera versió, l’any 1916, per al recinte de l’Escola Industrial de Barcelona.
La figura sosté un martell i un cisell, i porta un davantal que li dona dinamisme. L’home té una cama avançada i aixecada. Aquesta era una postura que feia servir molt l’escultor belga Constantin Meunier a les seves obres. Però l’escultura de Llimona és molt més gran i menys realista que les obres de Meunier. Llimona també es fixava en Rodin, el treballador té una musculatura marcada però sense estar idealitzada.
Llimona va fer dues versions més d’aquesta escultura per a l’Exposició Internacional del 1929: una en pedra per a la plaça de Catalunya de Barcelona, i una altra com a homenatge als treballadors que havien participat a l’Exposició. Durant la dictadura es va retirar i, des del 1985, és a la plaça de l’Univers.
Entrant a l’Escola Industrial, bé, a l’institut Escola Industrial, al carrer de Calderón, davant de la plaça del Mercat, al jardí d’entrada hi trobem una llimadora. De forma molt modesta està allà aparcada. Escrivim aparcada perquè es troba darrere d’una tanca, al costat del pàrquing de bicicletes.
La llimadora mecànica és una màquina-eina per a la mecanització de peces per arrencada de ferritja, mitjançant el moviment lineal alternatiu de l’eina o moviment de tall. La taula que subjecta la peça a mecanitzar fa un moviment d’avenç transversal, que pot ser intermitent per fer determinats treballs, com ara la generació d’una superfície plana o de ranures equidistants. Així mateix, és possible desplaçar verticalment l’eina o la taula, manualment o automàticament, per augmentar la profunditat de passada.
És una màquina que permet la mecanització de peces petites i mitjanes. El seu maneig era fàcil i de baix consum energètic, era preferible el seu ús al d’altres màquines eina per a la generació de superfícies planes de menys de 800 mm de longitud.
La llimadora va ser inventada, a Edimburg, l’any 1836, per l’enginyer escocès James Nasmyth. Ara, és una màquina obsoleta. Amb els nous centres de mecanitzat amb control numèric, les llimadores no tenen cap mena de sentit. De fet, ja fa anys que estava en desús, però durant més de cent anys va ser una màquina vital per als tallers mecànics. La més senzilla o la que feia la feina més simple: mecanitzar superfícies planes amb arrencament lineal de ferritja, però una màquina llegendària que va marcar tota una llarga època. Tot i ser una màquina simple, la seva cadena cinemàtica gaudia de certa complexitat.
Seria bonic pensar que la llimadora de l’Escola Industrial és un homenatge a la indústria del metall, que tan important ha sigut per a Sabadell. Però, la veritat, on està ubicada no llueix gaire.
