Les anomenades cases angleses eren destinades a la gent treballadora i es van anar construint prop dels centres de treball. Al barri de Gràcia, per exemple, n'hi havia rengles sencers –encara n’hi ha- als carrers propers a Cal Seydoux, al Vapor Llonch i al Vapor Marcet (més tard fàbrica Puncernau). També hi havia cases angleses al voltant del centre de la ciutat, a l’Eixample i a la Creu Alta. La paraula “anglesa” venia per la comparació amb aquells rengles de cases unifamiliars, adossades entre parets mitgeres, pròpies del Regne Unit. Encara que per estètica fossin ben diferents.
[caption id="attachment_211435" align="aligncenter" width="700"]
Rengle de cases angleses al carrer de Manso de Sabadell / JAUME BARBERÀ[/caption]
La seva característica era (és, per les que queden) una façana estreta i molta profunditat, amb obertures a la façana principal i a la posterior i, per tant, amb poca llum i poca ventilació a la zona central. Aquest era l’inconvenient més gran. Podien ser d’una o dues plantes, amb coberta a dues aigües.
El primer model de casa anglesa tenia entre 20 i 25 pams d’amplada; és a dir, entre 4 i 5 metres.
El solar o cos on s’edificava era d’aquesta amplada i d’uns 25 metres d'allargada. La part edificada podia arribar als 15 metres i a la resta hi havia l’eixida i el cobert. La porta d’entrada donava a un estret i llarg passadís que arribava fins al menjador. Al costat del passadís hi havia les habitacions (normalment tres), després el menjador, la cuina, l’eixida i el cobert.
A l’eixida també hi havia el safareig i la comuna, i qui podia hi practicava un pou d’aigua domèstic. Aleshores, l’aigua encara no era un servei general. Per rentar la roba s’anava als safaretjos municipals i l’aigua d’ús casolà s’anava a buscar a la font municipal més propera.
Famílies senceres i nombroses
A les cases angleses amb alts i baixos hi podien viure famílies senceres i nombroses, amb avis, pares i fills.
A les cases d’una planta es podia aixecar un pis al damunt quan un dels fills o filles es casaven; era una pràctica molt habitual. L’estretor de l’habitatge no requeria de grans bigues. No hi havia perill de fimbrejos ni tremolors. Les bigues, això sí, havien d’estar ben encastades a la paret mestra.
Era usual fer, al damunt del cobert, un terrat per estendre la roba. S’hi accedia amb una escala adient. Al pati hi havia un pou mort on anaven a parar els detritus de la comuna. Aquest pou mort s’havia de buidar quan era necessari, ja hi havia que es dedicava a aquesta feina.
La casa anglesa, dins la seva simplicitat, tenia la funcionalitat i la comoditat domèstica pròpies d’un temps i d’una època.
https://www.diaridesabadell.com/2022/02/09/casa-anglesa-segle-xxi-sabadell/
