L’excursionisme ha sigut un dels pals de paller de la vida del sabadellenc Marcel·lí Garriga Codina (Sabadell, 1942), juntament amb “les coses catalanes”, com diu ell, soci d’Òmnium Cultural, l’educació i l’esport. Pèrit industrial elèctric de formació, als anys seixanta del segle passat jugava de pivot al primer equip de l’OAR Gràcia d’handbol, i la seva posició era “dintre de l’àrea, era el que rebia pinyes, perquè és on reps més”. Recorda amb estima el període dels 14 als 27 anys en què jugava a primera divisió nacional, disputant partits contra Barça i Granollers, per exemple. Una època, diu, molt diferent a l’actual perquè “l’handbol d’abans no és com el d’ara, que té molta més velocitat”. Els entrenaments s’han perfeccionat i també el material és diferent, més evolucionat.
[caption id="attachment_328746" align="aligncenter" width="700"]
Garriga, el sisè començant per l’esquerra de la fila de dalt, quan tenia 17 anys, amb l’equip de l’OAR. /CEDIDA[/caption]
Garriga, de 82 anys, també havia estat vinculat a la Joventut Atlètica de Sabadell (JAS), on jugava a futbol perquè l’atletisme el trobava “avorrit”. Des de petit li agrada molt “caminar i fer muntanya. El senderisme m’ha agradat molt sempre, per conèixer llocs, terrenys, arbres, fonts i tot plegat”. Caminar és el que li agrada, i no vol sentir gaire a parlar d’escalar, més enllà d’alguna grimpada puntual per assolir cims mítics que tot excursionista vol coronar com el Pedraforca, la Pica d’Estats o el Carlit. Dintre de la seva vinculació amb l’excursionisme, va ser vicepresident de la UES, entitat amb la qual continua vinculat, especialment en la secció d’Història, i és un dels autors del calendari anual de l’entitat amb imatges històriques de Sabadell.
Ara bé, si alguna singularitat té Marcel·lí Garriga és que “soc l’últim que va viure a la Casa Duran”, immoble protegit i singular de Sabadell. Allà, a la planta baixa, hi vivien els seus avis i els seus pares i, a la planta superior, la darrera persona de la família Duran que hi va viure, Maria Ustrell Duran. Garriga, per la seva part, hi va viure fins que es va casar el 1965. D’aleshores, a finals dels anys 50, recorda que era jove i que va participar en la defensa popular per salvar la Casa Duran en un moment que “volien tirar-la a terra” per estirar el carrer de la Indústria. “Hi va haver un moviment veïnal i de les associacions perquè no l’enderroquessin i ho van aconseguir”, rememora. Avui, la Casa Duran és un dels cinc edificis de Sabadell amb major protecció patrimonial, declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya.
