Per als amants de la sèrie 'La que se avecina',
Antonio Recio és el majorista que no neteja el peix, com diu la cèlebre frase del personatge interpretat per Jordi Sánchez. Per a molts veïns de
Sabadell, és algú que ha contribuït a construir la ciutat com és avui. "Conec el personatge, tot i que no soc seguidor de la sèrie. A partir de l'emissió, comença el
catxondeo.
A qualsevol lloc on diuen el meu nom, veus com tothom aixeca la mirada i riu. A l'actor no l'he conegut mai, però ens toca compartir protagonisme.
Jo soc abans que ell!", riu. I avisa:
"hi ha un altre veí aquí al costat que també es diu així!", confessa sobre la coincidència nominal.
L'Antonio Recio sabadellenc va néixer a
Badalona. Amb deu anys, però, va arribar a
Can Puiggener, a un dels pisos construïts durant els 50 per a treballadors de la fàbrica del vidre -on treballava el seu pare-. Amb tretze anys ja va trucar a la porta del mercat laboral.
"El sistema d'abans no era el d'ara", apunta. Va ser repartidor de caixes al Mercat Central, va treballar en la pastisseria La Lionesa i en un taller de patates xips. Fins que va entrar a la fàbrica Germans Camps, iniciant-se en el món del
tèxtil, que va omplir el seu currículum amb el nom de diferents empreses de la ciutat. "Pertanyo a la filatura de carda!" precisa. Abans de jubila-se, va passar pel Baricentro, la fàbrica del vidre i una empresa d'impressió gràfica.
L'associacionisme a les venes
El periple va anar alimentant el seu esperit associatiu, que en realitat havia descobert de jove, immers en el món dels
esplais. "Estava en el grup de l'Associació de veïns del Llano. Vaig veure que faltava formació per fer coses i vaig decidir començar a fer de monitor de lleure". Ja titulat, va passar per
La Llar del Vent de la Concòrdia i va impulsar el
grup d'Esplai la Masia, a Can Rull. Experiències que van obrir de seguida la porta de l'associacionisme.
[caption id="attachment_319006" align="alignnone" width="700"]
Antonio Recio, president de l'Associació de Veïns de Sabadell | David Chao[/caption]
Ràpidament, es va convertir en altaveu de les necessitats de la gent. "Quan vaig arribar a Can Puiggener, vaig veure que faltaven zones verdes i amb un grup de veïns vam fer la plaça del Primer de maig", rememora sobre les mancances existents. "En la meva època, l'autobús es quedava encallat al carrer del Maestrat i no pujava. El metge el tenies a la Concòrdia, el mercat a la Creu Alta...", repassa.
Històries d'El 47, portada als carrers de Sabadell. "Era molt més cru Torre Baró, perquè ells lluiten contra la geografia. Nosaltres som del Llano", riu. Les victòries en aquell moment eren sonades: "vam aconseguir que el practicant, que punxava els malalts a les cases, pogués visitar tots els veïns en una sala a l'Associació de Veïns", recorda amb orgull.
Les anècdotes de joventut, sempre amb el tic-tac de la piloteta ressonant a la taula de ping-pong, reflecteixen una realitat ben diferent de la d'avui. "Anar d'excursió al Montseny o Blanes era tota una aventura impensable", exemplifica. Aquelles vivències i el vincle amb la gent van anar reforçant la seva veu davant les necessitats detectades. En les últimes dècades, a
Torreguitart, on ha lluitat pel col·legi, el local social, les zones verdes o fins i tot, un semàfor que no es va instal·lar fins que els residents van apujar el to.
Una realitat diferent
Als 66 anys, no ha perdut les ganes de treballar pel barri de Torreguitart, on
presideix l'Associació de Veïns. Té el diagnòstic dels problemes al cap: contaminació, soroll, trànsit... Algunes lluites, com la rehabilitació dels
habitatges, han acabat bé. Altres, continuen en marxa. La creixent burocràcia, diu, entorpeix la resolució de les demandes i la relació amb l'administració. "Moltes reivindicacions es pateixen en silenci. Pensem que l'Ajuntament ho ha de resoldre tot. Però no és així", exposa sobre el paper vigent d'entitats i agrupacions locals com a instrument dinamitzador.
L'
estira-i-arronsa amb el poder ha estat constant. Per sort, analitza, la majoria de reclamacions són avui
menys transcendentals que durant el segle XX, quan tot estava per fer. Això ha transformat el paper del veïnat, malgrat que es nega a pensar que el col·lectiu pugui perdre l'essència. "El veí que abans lluitava, ara pensa que ja no cal. Creu que ho resoldrà un altre o que no es pot resoldre", analitza. L'Antonio, però, és ferm. I vol continuar donant guerra, convençut que
la tasca vigilant del ciutadà encara és imprescindible.
