El llegat del sabadellenc Joan Llonch i Salas ha estat reconegut aquest vespre a l’auditori del Cercle d’Economia, amb motiu de la presentació del llibre Joan Llonch i Salas. Emprenedor, mecenes i polític catalanista, presentat pel seu president, Jaume Guardiola, exconseller delegat del Banc Sabadell i ex alt directiu de BBVA.
Un acte que, tenint en compte el passat de Llonch i Salas –va formar part del consell del Banc Sabadell, fins a ser-ne president (1976)– ha comptat amb les primeres espases de l’entitat –Josep Oliu, Pedro Fontana, Carles Ventura i Xavier Comerma–, i en què no s’ha perdut l’ocasió per fer referències al retorn a la plaça de Sant Roc o continuar vetllant per la independència de l’entitat. A només tres dies de la presentació dels resultats anuals del Banc Sabadell i a menys d’una setmana de la visita del president a la ciutat, a la Cambra de Comerç.
“L'abril passat -en el marc de la presentació del volum al Gremi de Fabricants– es va comentar a veure si el banc tornava a casa nostra. Feliçment, avui ja està sobre el terreny. És una gran alegria pels catalans i molt especialment pels sabadellencs. Deixeu-me que demani un fort aplaudiment pel Pep Oliu pel que ha fet de tornar el banc a Catalunya”, ha exclamat Manuel Costa president de la Fundació Ars i editor, davant els presents, entre els quals, també, Joan Corominas i Guerin, fill de l’expresident Joan Corominas i Vila, qui l'any 1976 agafaria el relleu de l’homenatjat –Joan Llonch i Salas (1902-1976) – al capdavant del Banc Sabadell.
De Llonch i Salas, Manuel Costa n'ha destacat tres raons per les quals l'empresari sabadellenc va deixar un llegat, no només a la ciutat, sinó també per la incidència en l'àmbit català:
la seva transversalitat per implicar-se en entitats econòmiques, patronals i culturals; per ser un industrial –Llonch SA, avui, el Vapor Llonch, Folgarolas Textil, Mina de Aguas de Sabadell, avui Aigües de Sabadell, entre altres– que va ajudar a crear llocs de treball; i per ser un "exemple viu" d'aquella "burgesia il·lustrada que avui està en curs de dispersió".
L'autor de la biografia, Josep Lluís Martin Berbois, ha posat l'accent en l'educació que va rebre dels seus antecessors Joan Llonch i Salas, de qui va aprendre, també, "la passió pel Banc". L'historiador i escriptor també s'ha referit al vessant cultural i polític del personatge, assegurant que
"ja estava predestinat. Ell neix el dia de la creació de la secció local de la Lliga Regionalista. De molt jove, ja va tirar endavant l'Acadèmia Belles Arts".
[caption id="attachment_331906" align="aligncenter" width="700"]
/ J. PELÁEZ[/caption]
Alhora, Martín Berbois, ha repassat els complicats anys 30 i 40, amb la Segona República i la Guerra Civil espanyola, quan Llonch i Salas, l'any 1936 es veu obligat a marxar a l'exili, primer, a França (cap de l'Oficina de Propaganda i Premsa) i, després, a Navarra: "Des de la distància, i malgrat que van col·lectivitzar la seva empresa, la continuava dirigint, gràcies a tres treballadors amb els quals s'intercanviava cartes escrites en paper de seda per no ser detectats". El seu perfil polifacètic de Llonch i Salas també li va permetre compartir tertúlies "els dillunsos", amb intel·lectuals de l'època, a més de la ja coneguda relació amb el dirigent regionalista
Francesc Cambó o amb l'escriptor
Josep Pla.
Per la seva part, Joan Llonch i Andreu, sisena generació de la família Llonch i net de Llonch i Salas, ha destacat del seu avi
"la devoció per la indústria, la serietat, honestedat, el lideratge i l'orgull de l'obra ben feta. Tota la seva activitat de mecenatge era de la seva butxaca, mai a través de cap empresa", la manera de fer d'un empresari que "tenia molta informació i escoltava, però mai explicava res". Prova d'això, és que l'any 1926, quan el Banc Sabadell va viure una crisi que el va acostar al precipici –es va reunir amb el general Primo de Rivera i el president del Banc d'Espanya, Carlos Vergara–, però no en va deixar constància a les cartes que ell mateix, periòdicament, escrivia.
Del llegat de Llonch i Salas,
Joan Llonch i Andreu ha explicat, orgullós, el que avui dia encara queda a la ciutat, com el Banc Sabadell, demanant que
"esperem que els accionistes no ens facin una mala jugada i pugui mantenir la seva independència. Ara no estic al consell i puc fer proselitisme. Són molts anys, des del 1881, i seria una llàstima que una entitat d'aquesta dimensió que s'ha mantingut fins ara desaparegui. Aquest món –Banc Sabadell– no pot desaparèixer".
Finalment, el catedràtic d'història econòmica,
Carles Sudrià, ha traçat a grans trets algunes de les particularitats del Banc Sabadell, des del seu naixement, en l'efervescència del període de la febre d'or, fins al tarannà dels dirigents de principis de segle:
"L'industrial i empresari sabadellenc, podia tenir la competència a dues cantonades, però col·lectivament treballava en diverses entitats per al bé comú –Gremi de Fabricants, Banc Sabadell, entre altres–. Un tret diferencial d'altres hipotètiques ciutats espanyoles industrials", fent referència, també, a la política de crèdit a curt termini que aleshores tenia l'entitat per evitar conflictes d'interessos entre els consellers. Seguint la línia de Costa i Llonch, Sudrià, ha aprofitat l'escenari, per recordar que un dels impactes de les fusions bancàries és la
"pèrdua de capital immaterial bancari", referint-se a la relació entre el client i el banquer.
[caption id="attachment_331907" align="aligncenter" width="700"]
/ J. PELÁEZ[/caption]
