[Article de Llorenç Vallribera, arquitecte i soci de Vallribera Noray Arquitectes]
Aquest cap de setmana se celebra Firhàbitat a Avià. La fira pretén donar a conèixer al públic general les possibilitats que ofereix la bioconstrucció i els seus beneficis per a la salut i, alhora, és un punt de trobada i de referència per als professionals del sector. És un certamen jove (aquest n’és el cinquè any) però, a poc a poc, es va consolidant com a referent en el món de la biologia de l’hàbitat, la bioconstrucció, l’ecologia, la sostenibilitat i l’eficiència energètica.
Divendres al matí (ahir per a vosaltres), mentre pujava cap a Avià per assistir-hi, m’assaltava una pregunta: “Val la pena invertir un cap de setmana per continuar formant-me en bioconstrucció?” Pensava: “Són les deu, encara no he entregat l’article al Diari de Sabadell i la tarda se’m farà llarga retocant aquell primer esborrany. Si m’hagués quedat al despatx, probablement hauria acabat l’escrit abans de dinar”.
Però anem a pams. Què és la bioconstrucció? És una metodologia que es fonamenta en la creació d’habitatges saludables i sostenibles mitjançant l’ús de materials naturals i l’aprofitament d’energies renovables, sempre buscant la màxima eficiència energètica. La bioconstrucció situa al centre del disseny arquitectònic les persones que habiten l’espai i el respecte pel medi ambient. El confort ambiental, la salut i el benestar de les persones, la sostenibilitat i la relació amb la natura són els seus principis.
És probable que, en aquest punt, alguns lectors ja estiguin imaginant construccions amb bales de palla, murs de terra crua o cúpules fetes amb canya. Sistemes que poden semblar extravagants o poc realistes per als qui vivim en pisos petits i ja ens conformaríem amb no sentir els crits del veí ni la pudor de fregit del quart primera. Però el cert és que són tècniques tradicionals que, gràcies a alguns pioners que les han recuperat i han obert camí, tornen a ser alternatives viables que s’estan integrant de mica en mica al mercat convencional de la construcció.
Avui dia ja ens sembla habitual parlar de construcció amb fusta o d’aïllaments naturals no derivats del petroli. Empreses d’aquí, com Barnacork, especialitzada en productes de suro, o Fetdeterra que fabrica blocs prefabricats de terra, ofereixen alternatives tècnicament solvents. Projectes que, en el seu moment, podien semblar idealistes però que avui tenen una presència real al sector i una clara projecció de futur.
També voldria posar l’exemple proper i consolidat de Com-Cal, una empresa de Sabadell especialitzada en l’ús de la calç en la construcció. Fa més de deu anys van començar a oferir serveis que ningú més oferia, com la pigmentació a mida de calç aèria, i han desenvolupat tota una línia de productes per a la bioconstrucció i la restauració. El seu cas demostra que innovar des de la tradició és possible, i que materials com la calç (avui habituals en moltes obres) poden ser clau per construir d’una manera més saludable i respectuosa.
Tornant als pensaments que divagaven pel meu cap mentre conduïa, ara ja de tornada cap a Sabadell amb un cotxe de motor de combustió, tot sigui dit, pensava en l’últim llibre de Vaclav Smil: “2050. Per què un món sense emissions és gairebé impossible.” Té sentit tot aquest esforç si la descarbonització del subministrament energètic mundial en vint-i-cinc anys sembla tan improbable? Per què esforçar-nos per no malmetre més el nostre hàbitat si el canvi climàtic sembla, en conseqüència, imparable? En un proper article compartiré la meva visió sobre aquest tema i, per si de cas els criteris editorials del diari canviessin i no tornés a escriure-hi, us avanço la meva resposta: sí.
