Era una casa anglesa dels anys setanta amb una estructura estranya, però amb bons trets diferencials, únics. A l’hora de reformar-ne l’interior, l’arquitecte sabadellenc Llorenç Vallribera va voler-ne conservar els elements amb més personalitat. I donar-hi valor. El principal, l’escala.
“A l’hora de fer la reforma d’una casa, hi ha l’opció de fer tabula rasa o respectar elements existents”, explica l’arquitecte sabadellenc. “Intentar conservar el que està bé és una bona filosofia. L’escala ens agradava, és bonica, i vam voler ressaltar-la”, afegeix. És qüestió de trobar el fil conductor entre el que es vol conservar i el que cal fer de nou, defensa.
Amb la reforma de l’interior de la casa, s’aprofita la gran alçada del sostre, s’obre la cuina, es recull millor la il·luminació natural del pati de llums i es dona més espai per conviure a la família que fa l’encàrrec, una parella amb dos fills.
“L’escala fosca del desig no té barana”, escrivia Maria Mercè Marçal. Aquesta és lluminosa i té on agafar-se, però els esglaons sí que condueixen al desig de viure millor.
