Opinió de Llorenç Vallribera. Arquitecte sabadellenc i soci fundador de Vallribera Noray Arquitectes.
La Joana i el Fermí ja tenen les claus del seu nou habitatge, però no hi poden viure. No tenen llum, i ningú els diu quan n’hi haurà. L’Héctor té tres palometes fixades a la façana de casa seva i, tot i que no recorda quan les van instal·lar, sap que mai ha cobrat perquè li pengessin aquells cables a mig metre del balcó. L’Anna ha de canviar de vorera perquè, des que van posar aquell pal provisional, la seva cadira de rodes no hi passa. Ja fa set anys que és allà.
Malauradament, la majoria de nosaltres estem familiaritzats amb aquests greuges. Però hi ha un problema habitual i poc explicat que patim al final de les obres: el moment d’aconseguir el subministrament elèctric. La casa ja és feta, tot funciona, però no hi ha hagut manera que la companyia hi posi la llum.
Els arquitectes ja sabem com va. Ens avancem als esdeveniments i comencem a gestionar aquests tràmits a l’inici del projecte. Però el grau d’ineficiència de la companyia és tan alt que, fins i tot començant mesos abans, no s’aconsegueixen resultats satisfactoris.
Per què passa, això? Perquè estem en mans d’un monopoli invisible i disfressat. Aquestes companyies són l’evolució d’antigues empreses públiques que, amb les privatitzacions, es van convertir en fortaleses opaques i sense control. La situació s’ha agreujat des que
E-Distribución, la distribuïdora d’Endesa, ha decidit, de manera encoberta, eliminar l’atenció al públic (desconeixem si Iberdrola segueix el mateix patró).
Els tècnics no podem consultar els projectes que imposen les seves pròpies enginyeries, i els particulars no tenen accés a la informació dels seus expedients. Presoners d’aquest laberint administratiu, els ciutadans, indefensos, paguem el cost de la renovació i manteniment de la xarxa mentre aquestes companyies tanquen l’any amb beneficis multimilionaris.
I quina esperança tenim? Més de la que sembla. Però cal actuar plegats.
Com a ciutadans, hem d’exigir que l’administració actuï amb valentia. Que reguli i aporti transparència al procés i que obri la porta a noves formes de gestió de la xarxa. Cal recordar als càrrecs públics qui és el fort i qui el dèbil en aquest conflicte i a qui han de defensar.
Com a professionals (arquitectes, arquitectes tècnics i enginyers) tenim col·legis que poden jugar un paper clau. Hauríem d’aconseguir establir canals reals amb les distribuïdores fent de pont on ara hi ha murs. Hauríem de trencar l’opacitat de la seva operativa publicant dades sobre terminis de resolució dels expedients i auditant els projectes i pressupostos que les mateixes empreses redacten i imposen.
Mentrestant, la ciutadania no s’atura. Cooperatives energètiques, autoconsum compartit, microxarxes, habitatges autosuficients que no depenen de la xarxa general. Encara no és la norma, però ja no és una utopia. D’aquí a pocs anys, la Joana, el Fermí, l’Héctor i l’Anna, si poden fer-se una casa, demanaran al seu arquitecte que sigui autosuficient, capaç de produir i gestionar la seva pròpia energia sense haver de dependre de la xarxa elèctrica convencional.
