Opinió de Llorenç Vallribera. Arquitecte sabadellenc i soci fundador de Vallribera Noray Arquitectes.
En la crisi de l'habitatge els interessos i els diagnòstics parcials dificulten el consens. Les mal anomenades "visions de dretes" i "d'esquerres" xoquen a les sobretaules familiars i també a les reunions dels experts. Personalment, em posiciono en contra de la compra de la Casa Orsola i en contra de l'ocupació d'habitatges privats (mesura de dretes?). Alhora, estic a favor de limitar els preus dels lloguers i a favor de la construcció massiva d'habitatge social (mesura d'esquerres?).
Per altra banda, el rigor de les dades dona una falsa il·lusió d'autoritat. És clau entendre que, segons com les interpretem, ens porten a conclusions diferents. Per posar un exemple, la densitat de població de l'àrea metropolitana de Barcelona pot portar a concloure que construir més habitatge no resoldrà el problema, mentre que si comparem la proporció d'habitatge social amb Europa (1,7% d'habitatge social a Catalunya enfront del 9% europeu) demostra la necessitat urgent d'ampliar-lo.
Per això crec que, més enllà de les mesures concretes, cal decidir quin paper ha de tenir l'habitatge en la nostra societat. Durant dècades, hem viscut amb una contradicció profunda: d'una banda, la llei reconeix l'habitatge com un dret fonamental; de l'altra, el tractem com un bé d'inversió amb el qual es pot especular lliurement. Aquesta contradicció té conseqüències directes en la vida de milers de persones. Si és un dret fonamental, l'Estat ha d'assegurar-ne l'accés mitjançant polítiques públiques efectives. Si l'habitatge és un bé de mercat, l'objectiu principal no és garantir-ne l'accés, sinó permetre que propietaris i inversors puguin treure'n un rendiment econòmic. La pregunta que ens hem de fer com a societat és: podem tenir les dues coses alhora?
Crec fermament, donat que el sòl és un bé finit, que no les podem tenir. I, si haig de triar entre blindar l'habitatge com a dret fonamental o mantenir-lo com a mercaderia, em quedo amb el primer. Però eliminar l'habitatge com a bé de mercat, requereix transformar de manera tan radical el nostre sistema econòmic que és gairebé impossible. L'economia moderna està construïda sobre el valor de la propietat i l'acumulació d'actius immobiliaris. Hem de limitar l'impacte del mercat immobiliari sense eliminar-lo del tot.
Per aconseguir-ho, cal actuar en tres línies. Primer, cal garantir lloguer assequible gestionat per l'administració o entitats sense ànim de lucre. Segon, una part del parc d'habitatge ha de quedar fora del mercat especulatiu i convertir-se en lloguer social permanent. Permanentment és la clau. No pot ser que l'habitatge protegit que es construeix acabi sent venut i passant al mercat privat. Tercer, fomentar el model de les cooperatives d'habitatge en cessió d'ús. En aquest model, els residents tenen dret d'ús sobre l'habitatge, però la propietat es manté en mans d'una administració pública o d'una cooperativa, de manera que mai entra al mercat especulatiu.
Si no abordem aquest debat de manera decidida, seguirem veient com l'accés a l'habitatge es converteix cada cop més en un privilegi i no en un dret. Hem d'acceptar que el mercat immobiliari no desapareixerà, però podem decidir fins a quin punt deixem que domini el futur de les nostres ciutats.
