Què tenen en comú l’edifici de Vimusa de la cantonada entre la Gran Via amb la carretera de Prats, la desapareguda parada Sabadell Estació d’FGC i la seu de Banc Sabadell a Sant Cugat? Es tracta de projectes liderats per l’arquitecte sabadellenc establert a Barcelona Jaume Bach (Sabadell, 1943), amb el despats Bach Arquitectes. Recentment, han guanyat el premi Catalunya Construcció 2024 que atorga el Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Barcelona (Cateb) en la categoria de rehabilitació patrimonial per la intervenció dirigida a la casa Dolors Alesan de Gibert (o casa Alesan), situada al passeig de Sant Joan, 110, de Barcelona. Es tracta d’un edifici modernista projectat el 1902 pel també arquitecte sabadellenc Enric Fatjó i Torras.
La rehabilitació de la casa Alesan ha estat distingida amb el premi Catalunya Construcció de rehabilitació patrimonial. Què creu que ha fet decantar la balança del jurat per aquest projecte?
Els jurats en saben i decideixen. De la mateixa manera que a vegades et toca, d’altres no. És llei de vida, llei de concurs, per dir-ho més ben dit. És un premi de rehabilitació patrimonial, i la casa Alesan té un fort interès. Òbviament, tenia i té una catalogació, que no era de les més altes, però nosaltres actuem no pels papers sinó pel que els nostres coneixements i manera de fer ens indiquen. Ens vàrem posar d’acord amb els ens que diuen què es pot fer i què no i, encara que no tingui una catalogació de primer nivell, és una peça prou important que ens sembla que s’ha de tractar com s’han de tractar aquestes peces. Ha sigut un treball d’equip, tant de Bach Arquitectes (Jaume Bach i Anna i Eugeni Bach), en col·laboració amb Betarq –aparelladors i directors d’obra–.
És evident que en aquest cas no hi havia dubte que s’havia de rehabilitar, però per què és important valorar bé abans de fer una obra si un edifici existent es pot sotmetre a un procés de rehabilitació o s’ha d’enderrocar?
Veig i em congratulo que darrerament hi ha un interès creixent per totes aquestes qüestions. Es tracta de veure què podem mantenir, de quina manera i com podem i hem de refer les coses. Saber què fer i refer i per què. Fa 50 anys que al despatx fem coses i sempre he intentat mantenir aquestes posicions de partida. En el fons, totes aquestes coses s’han d’entendre sempre des del sentit comú, sentit crític, respecte a com fas les coses, de quina manera les hauries d’enfocar, etc. Està molt bé que es torni a fer bullir l’olla amb aquestes coses perquè tots ens n’oblidem i, donant-ho tot fet, després ni una cosa ni altra. Sempre s’ha de plantejar com i per què fem les coses.
Com valora l’arquitectura que es fa actualment?
Són moments de canvi, hi ha una absència de cànon, però no té per què ser dolent. Entenc que el que cal fer és construir d’acord amb la societat, el que ho ha de gaudir, tant el client com tota la societat en general, perquè el que fas forma part del paisatge. En general, és bastant sorprenent perquè probablement hi ha uns procediments tan grans ben bé no se sap per què, ho compliquen tot tant que, al final, és molt difícil fer alguna cosa que sobrepassi aquest nivell ordenancista. Hi ha tal quantitat d’elements, que segons quins ordenaments acaben impedint de fer alguna cosa. Per exemple, en els terrats, les solucions no són simples, però amb el que tenim i amb ganes es poden fer moltes coses.
Com ha de ser la relació entre administració i promotors, arquitectes, aparelladors, etc, perquè les limitacions per qüestions de protecció patrimonial no siguin un aturador constant de projectes?
Hi ha una clara demostració que estem en un moment que superant talibanismes, si tenim una manera d’actuar i unes mentalitats més fresques i més atentes als temps que estem, es poden trobar maneres de fer i conjugar claríssimes. A Sabadell, em va saber molt greu que cases a l’avinguda de l’Onze de Setembre, de l’arquitecte municipal Gabriel Bracons, un exemple d’arquitectura de postguerra, amb llenguatges coneguts, les enderroquessin. Són un exemple de coses que no poden passar. Que cadascú hagi d’inventar un llenguatge i hagi de ser el nou Miquel Àngel, em sembla que els temps no estan per això.
A què poden aspirar les ciutats com Sabadell que tenen patrimoni en desús que es va degradant?
No poder-les mantenir no ha de ser mai un obstacle perquè no es protegeixin les coses. No es tracta de protegir-ho tot, perquè és obvi que no ho pots mantenir, però sí que s’han de trobar equilibris. No sé de quina manera, però n’hi ha segur, perquè quan ha calgut s’han trobat. Ara, també és cert que moltes vegades ens trobem amb coses protegides que després no es mantenen.
El més important és tenir consciència que la ciutat és un bé i s’ha de conservar. Si fem coses que redundin en una disgregació o degradació de les ciutats, ens estem degradant a nosaltres mateixos, una determinada vida ciutadana, i això ho hem de tenir en compte.
Què li va semblar que no s'aprofités la parada Sabadell Estació d’FGC, obra seva? Molt malament. Allà tenia tot el sentit agafar el que hi havia, aprofitar el que es pogués i refer el que es pogués refer. Hauria optat per ampliar i fer el que calgués, però mantenint la base.
