Els visitants de fora de Catalunya sempre se sorprenen quan veuen les parades de llegums cuites. “Però que no les sabeu coure vosaltres mateixos?”.
I és que les parades de cigrons, llenties i mongetes no existeixen a altres contrades de l’Estat. Encara més, tampoc són habituals fora de les zones industrials (per exemple, costa de trobar a una ciutat com Lleida).
Quin és el motiu d’aquesta especificitat? Les causes que ho expliquen són múltiples i els historiadors no tenen una única explicació de consens. Ara bé, està arrelat a motius socioeconòmics històrics. Probablement per la seva existència abundant i una base social propícia al seu consum: treballadors industrials que necessitaven un menjar barat i amb una bona aportació nutricional.
Però no només treballadors masculins. Aquí rau la clau. També estalviava temps a les dones obreres, que compaginaven les llargues hores a la fàbrica amb les tasques de la vida: cuina i neteja de la casa, així com de cura d’infants.
De fet, la introducció de la dona al mercat laboral arriba molt d’hora a Sabadell i la resta de ciutats industrials vallesanes i catalanes. Ja a principis del segle XX, la taxa de feina femenina és molt elevada. I poder comprar cigró, mongeta o llentia cuita és una forma d’estalviar temps (així com el bacallà remullat).
Tanmateix, de vianda cuita o de bacallà remullat ja n’hi ha als segles XVII i XVIII, com ha detectat l’historiador vallesà Joan Soler. Per tant, no és demostrable i no es pot presentar com a novetat vinculada a l’obrerisme femení. Ara bé, sí que és possible que es reforci per aquest motiu, sosté l’historiador. Es pot relacionar el llegum cuit, doncs, amb la qüestió del temps i el treball de les dones. Sense dubte, és una idea popular.
Hi ha una excepció segura: les llenties, que tanmateix no es consumeixen a l’Estat fins a la Guerra Civil. De fet, cap a l’any 1937 adquireixen el sobrenom de pastilles del doctor Negrín, en referència al president de l’executiu republicà de l’època.
