[Tom Colomer, Escriptor i dramaturg]
Imperdonable. Quan estudiava a la central solia romantitzar la idea de viure en aquesta gran capital i on no es para de conèixer gent i on no paren de passar coses i on sempre hi ha plans i blablabla, i al viatge de tornada amb tren no feia altra cosa que pensar, per déu, quina sort de viure a Sabadell, una ciutat que té de tot i que encara és una ciutat. Sí, Barcelona cada cop fa més pinta de decorat per a turistes que de ciutat. I no sé de qui és culpa, però sí que sé que s’ha de restablir l’ordre en què la ciutat pertany als ciutadans. Jo, sense ser-ho del tot, em sento molt atret per la idea robesperrienca de conquerir la ciutat o per la marxista de defensar que la terra pertany a qui la treballa, és a dir als peixaters i ferreters i llibreters i cuiners més que als especuladors que l’exploten com una mina que, com totes les mines, tard o d’hora quedarà exhaurida de recursos.
No és la calor insuportable ni el no sentir català ni que re no m’apel·li, que són altres problemes a tractar, sinó el tema de l’habitatge, per damunt de tot, i els “guiri claims” a cada cantonada. I el que van fer fa no gaire al Parc Güell o això de la vela a la Barceloneta o un llarguíssim etcètera són exemples de a qui s’entrega la ciutat.
Conec perfectament el contraargument: són fonts d’ingressos i els diners manen, molta gent viu del turisme i se l’ha de tenir en compte. Per descomptat. Potser el que caldria, com sempre, amb tot, és mesura. No seré jo qui solucionarà un problema tan fonamental en la Barcelona d’avui, però sí que sembla que qui tot ho vol, tot ho perd, que l’avarícia no ha de cegar i que no hem de competir amb les grans capitals mundials a una cursa imbècil a veure qui gentrifica més barris i qui aconsegueix abans que els seus ciutadans s’afartin de viure a Disneyland. Perquè, sí, és la lògica macabra de Disneyland: un espai fals on tot és de mentida i es ven una suposada felicitat que consisteix en que t’hi deixis com més diners millor sense importar gaire la qualitat de re, perquè la finalitat és que gastis molt.
Els venecians –vaig llegir– ja se n’han afartat, els parisencs no poden més i nosaltres no aguantarem massa més. Imagina’t l’infern per la gent que realment viu allà.
Quina sort, insisteixo, ser sabadellenc.
