[Sergi Estapé]
Aprendre a esquivar les bales és un llibre escrit “a quatre mans” que arriba vuitanta anys després de les vivències de l’avi. El periodista terrassenc de TV3 n’havia escrit un anteriorment, L’herba sempre és més verda a l’altra banda, sobre experiències en els seus múltiples viatges. Aquest, podem dir, és el primer que escriu novel·lat. El presentarà aquest dimarts a les 19h, a la Sala d’actes del Gremi de Fabricants.
D’on surt la idea d’escriure Aprendre a esquivar les bales?
Abans de morir, el meu avi ens va donar unes memòries. Durant la Guerra Civil, l’exili a França i tota la repressió franquista, va estar escrivint tot el que li passava. Amb el que podia, amb un tros de paper o una llibreta, i tot aquell material el va conservar tota la vida i va decidir passar-lo en net. I vam al·lucinar bastant, perquè ell havia explicat coses, però no el que vam descobrir llegint aquell material. Sempre em va quedar el cuquet a dins, s’havia de fer alguna cosa amb aquell material.
Quina classe de memòries es van trobar?
Són unes memòries molt fredes, molt distants. Ell en algun moment diu que aquelles notes que va prendre durant la guerra són molt poc emotives, amb poc sentiment i poca emoció, perquè no volia involucrar-se. Era una manera de protegir-se, una mica. Ho explica com si no li passés a ell. Hi ha un moment que diu: ‘si et deixes emportar per tot el que vius, és tan fort, que potser no aixecaries mai més el cap’. I això ho manté quan ho reescriu. I el que jo he fet és novel·lar tota aquesta història. Tots els fets són reals, i el que jo he fet ha sigut posar-li emoció, sentiment, reflexió i color.
Són memòries del seu avi. Ha estat un procés que ha costat escriure’l?
La meva voluntat era voler correspondre a la seva tenacitat i a aquella obsessió que tenia. Ara m’adono que va ser una llàstima no fer-ho llavors i poder parlar-ho amb ell, però també ha sigut molt bonic, perquè ha sigut un diàleg constant amb ell i poder construir tots aquests moments de la seva vida ha sigut molt bonic. Ha costat, però ha sigut molt enriquidor i estic molt satisfet de la feina.
Li ha permès conèixer-lo més de què ja el coneixia?
Clar. Primer, quan ens vam llegir les seves memòries, vam dir, ‘ostres, quines aventures va viure l’avi’. I quan t’hi poses una mica, t’adones de la duresa de tot allò. El meu avi va marxar a la guerra amb 20 anys i va tornar de tot allò amb 27 anys. És molt impactant quan ho mires i t’has de treure la idea del cap de quan tenia 80 anys i t’has de posar al cap la imatge seva de quan en tenia 20 i com podia reaccionar davant de tots aquells moments.
Només s’ha basat en les memòries o també ha parlat amb els pares i altres familiars?
Ell va deixar molta documentació, i tota aquesta documentació ha permès reconstruir molt bé la seva història. Però, llavors, he volgut fer el contrapunt amb la meva àvia i em serveix per explicar el que passava al front i a la rereguarda. Ella no va escriure i els capítols que estan dedicats a ella ho he fet a partir dels records de la meva mare i del meu tiet i de coses que explicava. Són capítols més curts. A més, hi ha cartes i correspondència entre tots dos quan el meu avi va marxar a la guerra. Només eren amics i, a través de les cartes, tot va anar creixent i quan va tornar, la relació es va consolidar.
Un llibre d’aquestes característiques és una manera, també, d’immortalitzar al personatge.
Sí. Potser, ara que també soc més gran, valores la vida que van tenir els nostres avis. És una generació que s’està perdent per llei de vida i van viure unes vides molt excepcionals, no excepcionals en el sentit de meravelloses, sinó en el sentit en què, realment, van viure unes coses que a nosaltres ens costen d’entendre. Per tant, per conservar aquesta manera de viure, aquest llibre pretén ser una contribució perquè quedi constància d’aquella manera de viure.
És molt diferent aquest que el seu primer llibre?
Sí, molt. Aquell era un llibre amb històries de viatges. Jo he viatjat molt i, com el meu avi, m’he dedicat a escriure les meves experiències. Era un llibre molt periodístic i els periodistes estem acostumats a escriure sempre d’una manera molt concisa i directa, perquè el més important és que ens entenguin. En canvi, Aprendre esquivar les bales l’he pogut escriure una mica més deixant-me anar.
És la primera de més novel·les?
No ho sé, amb aquesta tenia una motivació especial. Igual va molt bé i potser m’animo a fer-ne més, però ara mateix no m’ho plantejo.
Entrevista publicada originalment al Diari de Terrassa.
