Fèlix Colomer s’estrena en el gènere true crime, i per la porta gran. El cineasta és el director d’una minisèrie documental d’un cas històric: una desaparició sense resoldre i enteranyinada de misteri amb un empresari, un grup terrorista, un segrest, un rescat milionari i una mort, però sense cap cos. Publio, el secuestro sin fin, de Producciones del Barrio (productora de Jordi Évole), s’ha estrenat aquesta setmana a la plataforma Max i té el magnetisme necessari per convertir-se en un fenomen audiovisual de masses.
Saragossa, 27 de juny del 1995. L’empresari fet a si mateix que ha fundat el colossal grup de clíniques Quirón, Publio Cordón, és segrestat mentre fa esport. Ha estat la banda terrorista GRAPO, a qui la família accedeix a pagar 400 milions de pessetes (2,4 milions d’euros), sense que ho sàpiga la policia. No servirà per a res.
El Publio no tornarà mai a casa i, d’entre les múltiples versions, l’oficial assenyala que va morir per una caiguda mentre intentava fugir de la casa on va ser segrestat.
Sota la producció executiva del sabadellenc Enric Bach, els quatre capítols aporten nous angles de visió sobre el cas i obren la porta, potser, a trobar algun dia el cos de l’empresari. El documental compta amb la veu de jutges (aleshores Fernando Grande-Marlaska), advocats (Manuela Carmena), policies, investigadors, periodistes i, especialment, la filla de Publio, Carmen Cordon. És una veu principal captivadora, una gran comunicadora que enganxa els espectadors. També entra a la presó per parlar amb un exlíder de GRAPO, un grup terrorista poc present en la memòria, tot i que va arribar a matar 93 morts.
Una de les recreacions de la sèrie documental ‘Publio, el secuestro sin fin’
“Els protagonistes del cas han envellit amb el trauma de no resoldre el cas. No descansaran fins que es resolgui del tot”, apunta Colomer. Ni la filla, ni l’advocat, ni l’investigador privat, condecorat per múltiples policies per haver trobat cadàvers, com els del cas Bretón. “Té un imant a la nevera del sud de França que cada dia li recorda que el cas no està resolt”, explica el director. Ni el periodista, que “guarda tots els retalls del cas en una caixa”. Ni els nets: “Sense ni haver-lo conegut, somien amb ell”, diu el sabadellenc.
Fins i tot, Fèlix Colomer ha estat envaït d’alguna manera per aquesta sensació. Un any després d’acabar el documental, ell i un investigador privat van iniciar pel seu propi compte una recerca del cadàver, assumint les despeses dels recursos tècnics necessaris. Va resultar infructuosa, però qui sap si potser algun dia caldrà reescriure un nou capítol del cas, que anys enrere va tenir amb l’ai al cor a la societat espanyola i 29 anys després poca gent recorda. La sèrie documental, això segur, provocarà que se’n torni a parlar.
