Només dues vegades en la seva centenària història, el Centre d’Esports ha militat en el quart esglaó del futbol espanyol com passarà la pròxima temporada 24/25. Hem volgut bussejar en el temps per conèixer com es va afrontar la desfeta i, sobretot, com es va reaccionar, tant en l’àmbit institucional com esportiu. Trobem situacions molt diferents en aquests dos únics antecedents, però amb un mateix desenllaç final: el retorn a la categoria perduda.
La temporada 92/93 va ser nefasta. Al descens al terreny de joc -últim classificat de Segona A- s’hi va sumar un descens administratiu per l’impagament als jugadors. El Sabadell va veure’s abocat a la Tercera Divisió enmig d’una situació institucional caòtica. De fet, la gestió de Julià Garcia i l’expresident Francesc Soldevilla per tramitar les fitxes a l’estiu va evitar la possible desaparició del club.
Eufòria entre jugadors i aficionats després de l’ascens de la 93/94 a la gespa de la Nova Creu Alta / Pere Farrán jr.
La desgràcia, però, va coincidir amb el contrapunt positiu del filial, una fornada espectacular, que va encadenar el tercer ascens consecutiu fins a Tercera Divisió. Aquella plantilla de joves jugadors va ser la taula salvadora, amb el tècnic Antonio Jaurrieta al capdavant. “La inconsciència de la joventut ens va donar ales. Alguns havíem debutat a Segona A l’any anterior i teníem moltes ganes de donar-nos a conèixer en el món del futbol. Estàvem al marge del soroll del club i els seus problemes. Només pensàvem a sortir al camp i guanyar”, recorda Pere Belmonte, Piti, un dels grans referents. “Jaurrieta ens va donar el punt d’equilibri i Montes va convertir-se en el gran líder del vestidor. Vam començar molt malament, però després de la primera victòria, vam anar cap amunt i ja vam ser imparables. El partit contra el Crevillente en una Nova Creu Alta plena és inoblidable. Estàvem com flotant a la gespa”.
Jugadors-afició, gran tàndem
Un dels grans golejadors d’aquell equip, juntament amb José Luis Garzón, va ser Manel Martínez, actual regidor d’Esports de l’Ajuntament de Ripollet. “Trobar-se aquell filial, una fornada impressionant de jugadors, va ser gairebé com un miracle en una temporada molt complicada pel tema institucional. Els futbolistes i l’afició van salvar el club. Encara recordo quan es recollien diners en urnes per cobrir les despeses bàsiques. Va ser una simbiosi perfecta i ens donava moral per continuar. Tot plegat era com la bogeria de la joventut. Nosaltres vivíem amb els pares i no notàvem tant els problemes d’impagaments”.
Manel Martínez en el duel decisiu davant el Crevillente amb més de 9.000 espectadors / Pere Farrán jr.
En el tram final, una Junta Gestora encapçalada per Joan Soteras, amb el suport de l’Ajuntament d’Antoni Farrés, va regularitzar la situació econòmica amb diferents accions de ciutat i l’equip –que va establir un rècord d’imbatibilitat de 21 jornades consecutives a la lliga domèstica- va certificar l’ascens contra el Crevillente (2-1) amb un gol de Manel. “Va ser una passada, impressionant l’ambient… Mai havia jugat davant de 9.000 persones. S’ho mereixien”.
Reconstrucció total
El segons descens a la quarta categoria va convertir-se en el primer gran fracàs merament esportiu en la història del club. Amb el pressupost més elevat a Segona B, el Sabadell va baixar a Tercera Divisió la temporada 2005/06. El paral·lelisme amb l’actual situació seria la reconstrucció en l’àmbit esportiu. Només va continuar Sergio Iglesias de l’equip del descens. Joan Soteras va tornar a aparèixer per encapçalar el projecte directiu de la 06/07 enmig del garbuix accionarial.
El primer pas va ser l’elecció de Ramon Moya com a entrenador. “El Soteras i el Miquel Arroyos em van citar a l’hotel Plaza de Barcelona per explicar-me la situació i la necessitat imperiosa de pujar. Vaig acceptar el repte. No ens podíem permetre el luxe d’equivocar-nos en la confecció de la plantilla i, per això vaig proposar un grup de sis jugadors de l’Hospitalet com a base que jo coneixia molt bé i podien donar un gran rendiment, juntament amb incorporacions més joves. La clau va ser inculcar una mentalitat guanyadora al vestidor i saber que ens trobaríem escenaris difícils”, explica Moya.
El tècnic Ramón Moya donant instruccions al Lluis Sitjar en l’eliminatòria contra el Mallorca B / P. Figueras
L’aposta va sortir bé. El Sabadell, gairebé intractable a casa, va accedir al play-off i l’autèntica final seria contra el Mallorca B en la primera eliminatòria. “Era un equipàs i ens vam jugar la temporada als penals al vell Luis Sitjar, en l’últim partit oficial en aquell camp. Això demostra la dificultat i el fil tan prim entre l’èxit o el fracàs”, recordava l’excapità Xavi Roca, ara director esportiu de l’AEK Larnaka. “El més important en aquestes situacions és adaptar-se a les circumstàncies i saber gestionar la pressió. Com ens va passar a nosaltres, des del primer moment has de demostrar que domines la categoria. I el paper de l’afició també és important. Segur que exigirà més que mai, però també donarà el màxim suport, n’estic convençut”.
El gol de Ollés que va suposar la victòria al camp del Caudal de Mieres / P. FIgueras
Després d’acabar la lliga regular en tercera posició, el Sabadell va enfrontar-se al Mallorca B en una dura eliminatòria: no es va moure el marcador després de 210 minuts (pròrroga) i un sublim De Navas va ser clau als penals: 0-3. El Caudal de Mieres gairebé seria un tràmit: 4-0 a la Nova Creu Alta i 0-1 a terres asturianes, on uns 300 seguidors van celebrar l’ascens. El Sabadell va recuperar la categoria l’any següent. Repetirà l’operació en la 24/25? Aquest serà el gran repte arlequinat.
