El descens consumat a Lugo significa la culminació a una temporada desastrosa. Fins i tot s’hauria pogut maquillar amb una salvació agònica si Marc Domènech encerta en aquella vaselina en un afegit de bogeria col·lectiva, però el balanç ha estat catastròfic i això provoca un sobtat canvi d’escenari ple d’incògnites i grans canvis estructurals.
No es pot obviar que aquest descens suposa el segon fracàs esportiu més gran de la història del club, només equiparable al descens de fa divuit anys (temporada 2005/06) a Tercera Divisió.
Arribar a la ‘final’ de l’Anxo Carro amb vida s’hauria signat el mes de gener, quan la permanència semblava una quimera. Mai el Sabadell havia sumat només 7 punts després de 13 jornades militant en una tercera categoria estatal. Això va passar aquesta temporada després de les etapes a la banqueta de Miki Lladó i Gerard Bofill. Aquell ‘7 de 21’, amb un esfereïdor ‘0 de 18’, va fer molt mal.
L’arribada d’Óscar Cano va actuar de revulsiu, sobretot a partir dels fitxatges del mercat d’hivern. La millor ratxa de la temporada va permetre sortir de descens molt abans de les previsions, però en la recta decisiva, l’equip, castigat per les lesions, va tornar a caure. Ni el suport incondicional de l’afició, que s’ha bolcat a la Nova Creu Alta i a fora ha estat un estímul suficient. Més de dos-cents aficionats van desplaçar-se a Lugo en una impressionant mostra de fidelitat. Els plors del final del partit ho diuen tot. No mereixien un final tan cruel.
I ara, què?
Amb un pressupost que s’acostava als dos milions i mig d’euros, la paraula descens no entrava en cap travessa. Fins i tot, es parlava d’una temporada de consolidació i pensar en cotes més ambicioses que la permanència després del relleu a la presidència del Consell d’Administració: Esteve Calzada va donar pas a Pau Morilla-Giner, qui tenia un pla traçat i, de fet, el va explicar en la trobada a la Cambra de Comerç juntament amb l’inversor i ara mateix màxim accionista individual del club, l’americà Adam Rothstein.
Morilla-Giner volia salvar com fos aquesta temporada amb l’objectiu d’aspirar el màxim la pròxima. Això ja no podrà ser. El projecte pateix una frenada important encara que el mateix president, gairebé entre llàgrimes, va confirmar al D.S. que “continuarem endavant perquè el que jo vull pel club és l’estabilitat i això només s’aconsegueix amb un projecte a llarg termini. El suport econòmic està garantit”. Ell va parlar de tres anys. Ara, però, haurà de començar a Segona Federació i la primera conseqüència arribarà a l’àrea esportiva: cal un nou model.
Adeu a Rosende i Cano
Carlos Rosende i Óscar Cano havien signat fins a l’any 2025, precisament amb la idea de ser el pal de paller del nou projecte esportiu. Amb el descens, tot apunta al seu adeu en els pròxims dies. El mateix Rosende va admetre que “teníem una situació contractual lligada a estar a Primera Federació i ara tot queda molt obert”.
No va voler incidir en el futur “perquè ara estem tots trencats i necessitem una mica d’aire per valorar, parlar i prendre decisions”. Aquest dimarts podria produir-se la primera reunió entre Rosende i Pau Morilla-Giner i Bruno Batlle. Rosende lamentava el descens per l’afició: “tothom ens va acollir de manera fantàstica i sap greu per a ells. L’equip s’ha deixat l’ànima i a vegades ha jugat més amb el cor, però no ha estat suficient, no hem estat capaços”.
Foc nou
La renovació de la plantilla també s’augura d’època, gairebé total. Els jugadors que tenien ofertes de renovació (el cas de David Astals era el més significatiu) encara no han contestat -serà difícil la seva continuïtat- i el temps tornarà a ser el principal enemic. Cal moure’s de pressa per planificar i fer una plantilla amb garanties i un únic objectiu: el retorn a Primera Federació. El Sabadell serà l’equip més històric de tota la Segona Federació.
Les claus de la desfeta
Pèssima planificació esportiva
Amb Jaume Milà de director esportiu i Àxel Torres al capdavant, la planificació va tornar a endarrerir-se i mai es va tenir la convicció en la renovació de Miki Lladó, cessat a la jornada 7 de manera molt precipitada. Es tenia més confiança en Gerard Bofill, el seu substitut, que no va sumar cap punt en 6 partits. El percentatge de punts dels tres tècnics ha quedat així: Miki: 33,3%; Bofill: 0%; Óscar Cano: 46,6%.
57 gols encaixats: situació insostenible
La consistència és una de les premisses a aquesta categoria. La sagnia de gols ha estat impressionant. L’equip més batut del grup (57). Cano ho va frenar una mica, però al final el forat defensiu ha ensorrat l’equip.
Mercat: sis canvis a l’hivern
La demostració del desgavell esportiu es reflecteix amb les 12 novetats en el mercat d’hivern: sis baixes i sis altes. Fins a cinc jugadors que van arribar a l’estiu marxen, a més de Cristian Herrera, salvador l’any passat.
Un calvari amb les lesions
És cert que ha estat un apartat important en la desfeta. Fins a quatre futbolistes han hagut de passar pel quiròfan i altres s’han vist afectats de diverses lesions durant la temporada, amb recaigudes incloses, com el cas de Moyano, un jugador que era fonamental.
Pintades a la Nova Creu Alta
L’ambient enrarit i de crispació entre els aficionats arlequinats s’ha fet notar aquest dimarts al matí a les oficines de l’estadi. La Nova Creu Alta s’ha despertat amb pintades contra la directiva on s’assenyala directament el director general del club, Bruno Batlle, i la directora de màrqueting i comunicació, Ana Navés, com a responsables de la desfeta. Els autors de l’acte vandàlic demanen la dimissió dels dos dirigents de l’entitat.
